Mal son de bon despertar

ELLA

Quan la llengua va començar a resseguir el seu cos nu, ella ja s’havia adormit.

Aleshores va veure’l a ell, lluny, caminant amb dificultat per assolir el cim, ella en veure que no podia atrapar-lo, decidí esperar el seu retorn. Feia fred, nevava amb ganes i començava a acumular-se en el camí, el sol estava pres entre els núvols, i el ressol l’adoloria els ulls. Tampoc era molt bona idea quedar-se allí quieta, però necessitava tant veure’l, feia tants anys que esperava retrobar-lo, una abraçada, alguna cosa que fes reviure aquells anys que havien viscut junts.

Després d’una bona estona, va començar a tenir molt fred els peus, havia de fer alguna cosa, no podia quedar-se quieta esperant-lo. Potser el millor fora intentar fer el cim, i així en algun moment acabaria trobant-se amb ell.

Va començar a caminar. Els peus li feien mal, les puntes dels dits de la mà se li adormien, l’aire fred que li entrava per el nas li produïda dolor al cap, però ella continuava caminant, perseverant, esforçant-se a cada pas.

Al cap d’una hora, la pujada era molt forta, sentia estar a prop del cim. Caminava fent pauses constants, necessitava agafar aire, les cames li pesaven, el cos desprenia calor, però es barrejava amb el fred que entrava de fora. Va parar un instant en una roca, necessitava veure una mica d’aigua, tenia la boca molt seca, els llavis li feien mal, va fer un parell de glopets, va tancar la cantimplora amb dificultat, i va posar-se la motxilla de nou a l’esquena. Havia de continuar pujant, havia d’arribar fins a on fos ell. Amb una mica de sort se’l trobaria baixant i no caldria continuar. El Cim havia perdut el seu sentit, per a ella, només hi havia un objectiu: ell, el Jaume.

Arribat un punt, va mirar cap a dalt el cim i li semblà veure la creu que el culminava. Devia estar allí a dalt. Descansant de la pujada. Segur que estava allà. En comptes d’esperar-se, va continuar caminant, insistent, sense parar, perdent l’alè fins assolir-lo. Arribat allí, la decepció es va fer molt gran. No hi havia ningú, no es veia res, cap vista, cap indici de rastre. Estava sola. Sola a 3.100 metres. Sola. On era el Jaume? Va asseure de cop a terra. No tenia forces. No es sentia amb cor de baixar, el dia s’estava posant més dolent i ella sabia, del cert, que allà podia quedar-s’hi per la resta de la vida, que no seria gaire, i per l’inici del son etern. Li era igual. Res l’esperava a baix. Les il·lusions havien mort amb el pas del temps. La família no era suficient, no tenia fills, no tenia a ningú que li tragués aquell sentiment de buidor. I, un que podia ser-hi, en Jaume, no el trobava. El temps passava i les forces minvaven, ja no tenia esma per continuar buscant-lo. A més, qui li assegurava que ell la desitjava amb la mateixa força que ella?

ELL

Ell la desitjava tot el dia, recordava quan la seva llengua passejava damunt el seu cos nu mentre ella dormia, recordava com obria suaument els ulls i en veure’l somreia i l’abraçava.

Ara, dalt el cim només pensava en ella. Feia molt fred, el temps empitjorava, però ell es sentia fort, pensava en fer la cima del costat, necessitava cremar més energia, l’absència d’ella era insuportable. La seva ànima es debilitava i només tenia sentit esgotar el cos, i així deixar de patir i de desitjar-la amb aquella ànsia que l’asfixiava.

Va decidir continuar el camí que pujava a l’altre cim, no volia tornar a baix, encara no. Va començar a caminar amb certa pressa, el temps guanyava passos i ell, sentia perdre’ls.

Va baixar un bon tros per la vessant i després va tornar a enfilar amunt, va girar-se enrere, i va veure el cim que acabava de fer. Va girar cua, però aleshores s’adonà que havia vist alguna cosa que es movia. Va girar-se de nou per mirar la creu, i si, alguna cosa es veia, una petita taca vermella, potser era alguna bandera que es movia pel vent. En observar bé, va veure que era una persona que havia arribat el cim. Estava quieta, es movia poc, semblava que s’hagués assegut. Va pensar que deuria ser un excursionista solitari com ell. Va continuar caminant per enfilar cap el nou Cim. Caminava una mica contra vent, estava cansat, li faltava una mica l’alè, l’aire fred entrava massa ràpid i li feia mal. No volia pensar en res més que caminar i caminar, fins caure exhaust. Alguna cosa el distreia, la silueta vermella que havia vist, es tornà a girar per mirar de nou. Continuava allà, o això li semblava. No ho entenia, amb aquell temps no es podia estar molta estona quiet, aquella persona havia de moures, era perillós estar quiet. Però segur que era una persona experta, ningú sense coneixements de muntanya pujaria en aquelles condicions i tot sol. Va deixar enrere el cim i continuà el seu.

Estava a punt d’arribar, i parà a veure una mica d’aigua, va fer un bon glop, i va observar l’entorn. Ja no veia la cima que havia deixat enrere. Va continuar fins arribar a dalt, i en arribà, s’adonà que el cos continuava amb ella, continuava desitjant-la, i l’ànima cada vegada estava més buida, més desolada per no saber trobar-la.

El temps era molt dolent, va decidir baixar pel dret, i no tornar enrere. Va començar el descens, però de sobte, es va parar, la silueta que havia deixat enrere l’inquietava. I si necessitava ajuda? Va pensar en tornar enrere i arribar fins el punt on pogués veure la cima per saber si encara hi havia aquella persona vestida de vermell.

Va caminar amb pressa, es sentia inquiet. Anava seguint les seves pròpies passes, una a una, cansat, feia camí mirant al front, esperant aparegués de nou la cima. El temps havia empitjorat i era més difícil poder veure-la des de tant lluny, però preferia assegurar-se que la persona ja no hi era, si feia falta, havia pensat, arribaria fins el mateix cim. Aquesta havia estat sempre la seva naturalesa generosa, servicial, tendre. En Jaume era bo, era una persona que donava la seva vida pels altes i només pensar que podia haver desatés un muntanyenc amb problemes podia fer-lo embogir.

Després de caminar una bona estona va començar a veure el Cim, s’acostava ràpid, estava més a prop de quan l’havia vist anteriorment. Per fi va veure’l amb claredat. Hi havia la mateixa silueta vermella ajaguda, quieta, immòbil. Se’n va adonar que passava alguna cosa. Va començar a córrer, estava esgotat, però aquella persona deuria portar ja una hora allí a dalt, quieta, el fred era fort, el vent esquinçava el rostre, aquella persona no podia estar bé, qualsevol sabia que havia de tornar cap a baix, el fred podia matar en aquell indret, i el temps no feia més que empitjorar.

Ja estava arribant a dalt, veia en claredat la persona, estava estirada a terra, immòbil. Quan finalment va ser al seu costat, se la va mirar i el cor que estava molt accelerat li va començar a fer mal, un mal insuportable. Era ella. Era l’Anna. Ajaguda a terra, inconscient. La va començar a tocar, a sacsejar suaument, posar-li les mans a la cara, la tenia gelada, no responia, la va agafar i la va abraçar amb totes les seves forces, li anava dient el seu nom a cau d’orella, Anna, Anna, si us plau Anna, desperta, aixeca’t, Anna ja soc aquí, sóc el Jaume, si us plau Anna, no pots quedar-te aquí

Suplicava i suplicava, el cor li feia tant mal que li estava privant de pensar en claredat. L’Anna respirava. Però estava sense forces. La va besar als llavis, amb tota la seva tendresa, no apartava la seva cara d’ella.

La desesperació que sentia l’aterria.

L’Anna, en sentir la llengua d’ell recórrer els seus pits, acostant-se a la seva boca, als seus llavis humits, es despertà i el veié a ell, el seu costat, càlid, somrient, besant-la sense fre.

Que feliç era sabent que ell sempre hi seria, que mai la deixaria sola, les pors s’escapaven en aquells instants. Arropada, calenta, abraçada pel que més estimava: el Jaume.

El mal son que l’havia atrapat aquella nit queia una vegada més en braços d’ell. Molts anys havien hagut de passar per despertar-se i que ell i fos.

Amor incondicional

Porto tot el dia cercant-te. He caminat per tota la ciutat, necessitava que m’abracessis, que acariciessis les meves galtes, que els llavis busquessin la necessitat d’humir-se, voler despullar-me sense manies, i que poc a poc escalfis el meu cos, sense aturar-te, i sentir que el fred d’aquest hivern queda enrere i amb ell, el dolor d’haver-me abandonat en voler atrapar-te, aquell dia de febrer a dalt el pic.
Però sembla que el meu cos continuarà gèlid, arriba el capvespre, i sento, que un dia més, nedaré en la meva solitud freda, immersa en els meus pensaments nostàlgics, de quan un dia, en aquesta darrera primavera, vas acaronar-me.
M’adormo pensant amb la teva besada càlida resseguint el meu cos, vora el mar o dalt la muntanya. Però sense tu, com vols que camini sense tu? No em queda esme per continuar lluitant cada dia. Acluco els ulls pensant en si demà, en algun instant, podré sentir-te.
Em ric de la meva pròpia innocència en parlar-te, com si tu poguessis sentir-me, escoltar els meus precs com si fossis un Déu, potser ets massa lluny, potser tinc somnis de grandesa, potser un dia vaig pensar que tenir-te, seria com tenir la lluna en un cova.
No desisteixo, no ho faré mai. Perquè sé que no ets capaç d’abandonar-me, de deixar-me sense tot el que m’aportes, i tot el que jo necessito de tu. Sense tu, no hi ha vida.
Si us plau, Sol, demà vine’m a veure.

L'eterna por

Em crides l’atenció en la profunditat dels meus pensaments, de la imaginació que no s’atura. Però jo si. M’aturo, et busco a cada racó de la plaça, el teu rostre se’m confon entre cares desconegudes, la teva, sense ser-ho, tampoc la conec del cert, però crec ser capaç de trobar-te.

Els pensaments volen, no sé què vull, què m’incita a tenir-te, què m’atrau … les persones, els somnis, els desitjos ocults, els misteris, la transgressió, l’oblit, el saber que encara puc trobar alguna cosa diferent que em faci sentir viva.

De sobte, entre la multitud que passeja per la plaça, sento la por. Tinc por. Altra vegada. M’allunyo.

El dolor retorna incessant dins el meu cos, em mareja, el sento com si fos real. Caic a terra, m’aixeco una mica, m’arrepenjo a la paret, em quedo quieta amb les cames arraulides, els genolls tocant el pit. Sento pànic. No vull que em coneguis.

No vull que vegis aquest rostre meu ferit, l’ànima escaldada, les senyals que encara sagnen en la pell esquinçada. Fuig!! No vull a ningú a prop meu. Vull continuar estant sola.

Em desperto. La por, la maleïda por, la vergonya, el dolor… masses anys sota el seu domini. No puc viure així.

De sobte, una mà s’ofereix perquè l’agafi i m’aixequi. Li miro els ulls. Potser si que ets tu. Potser si. Tremolosa, l’accepto. Sense dir-nos res, m’acompanyes, em fas seure a la cadira d’un bar, demanes dos cerveses. Les prenem tranquils, sense dir res. Em mires tímidament la cara, les llàgrimes brutes que em cauen lentament, les mans blanques, fredes. Passa el temps. Estem sols. El bar ja tanca. Entres a pagar.

Fujo.

no puc guanyar-te, ni a tu ni a la por, ets aquí, recordant-me alguna cosa que no sé ni què és.

Venç l’instint animal que ens protegeix, però a mi m’afebleix cada dia una mica més.

Volar

Intento córrer per un camí ple de neu, és molt fosc, només la llum de la lluna m'indica el sender. És tard, fujo de tot, busco estar sola, vull estar sola.

Estic cansada, paro, observo el meu voltant, veig una casa vella, m'hi arribo, la porta és oberta, no dubto en entrar-hi, estic xopa, i em manca l'alè.

La casa no sembla hi visqui ningú, no obstant la trobo càlida, potser pel contrast del fred del bosc. Em passejo per la casa, és acollidora, no sembla abandonada, només poc habitada.

Hi ha una habitació al pis de dalt que em crida l'atenció, sembla que hi hagi llum, pujo per les escales, poc a poc, evitant fer soroll, potser per no despertar les parets, potser per por de trobar-me algú, o senzillament, al ser de nit vaig més en compte, els sorolls es multipliquen en el silencis.

Arribo a dalt, entro a l'estància, la llum prové de la finestra, els porticons són oberts, m'acosto a veure les vistes, una gran lluna davant meu il·lumina les copes blanques dels arbres. Em sento mullada i em trec les sabates, els pantalons, l'anorac i em deixo amb les calcetes posades i la samarreta tèrmica. Tinc fred, busco una manta damunt el llit que hi ha a l'habitació, i quan faig el gest per tapar-me et veig. El cor s'accelera. Ets tu. No dius res, m'ajudes a posar la manta sobre les meves espatlles, em tapes i m'abraces fort per donar-me un cop d'escalfor. Ens quedem així una estona.

M'acompanyes fins el llit i em deixes asseguda al llindar. Et miro, no puc deixar de mirar-te. D'on has sortit? No t'he sentit arribar, on erets? No ens parlem, marxes i tornes amb una tassa calenta i me l'ha poses entre les mans. M'escalfo.

T'asseus al balancí que hi ha, agafes un bloc i un llapis de la taula i et poses a dibuixar. El silenci és la única companyia, trencat pel teu respirar, et sento. Estem junts, una nit de lluna plena, rodejats pel fred i la neu, en una casa vella, tu i jo, callats, mirant-nos.

No sé quan temps ha passat, tinc sensació d'haver dormit desperta. T'aixeques i t'asseus al meu costat, m'ensenyes el dibuix. És un ocell, un ocell preciós, fet a llapis, amb unes ales grans, obertes, sembla que li hagis posat color, però és tot en gris. M'agrada molt, et miro els ulls, et somric, abaixes la mirada i m'indiques amb el dit la nota que hi ha el peu de pàgina, llegeixo :"sempre has tingut ales, però ara ja les saps obrir. Vola"

Vola dic amb veu alta. Vola. Això he vingut. He fugit de mi, per volar i trobar-me altre vegada. Ho saps. He de deixar de fugir. Ara, potser, reconeixent-me podré emprendre el vol.

Gires la pàgina, i les lletres que hi llegeixo diuen: "només et falta saber a on vols volar"

Em desperto.

Saber

per fugir

altre vegada

de ma vida.

Els silencis

són

la única font

per poder sentir-te.

El terror de les nits

L’únic que he vist era la teva ombra, em seguia, persistent, ràpida, i al girar-me per torbar-te, només l’ombra, negre, perfilada, omnipresent.

Espantada m'he aturat, però tu continuaves seguint-me, tu no, l'ombra, aquesta fosca silueta que es dibuixava al terra, que jo sabia que era teva.

M’he passat la nit caminant i desitjant-te, però fugint de tu. No, de tu no, de la teva ombra. Em feia por, i esperava que en algun moment tornessis a ser tu, de carn i ossos i somriures encantadors, i mirades tendres. Perquè vull una ombra fosca? Una ombra que tenyeix el terra per on passa? que em segueix i s’amaga al cercar-la? No res. Per res la vull. Sé que l’ombra m’embruta. Ho sé, tampoc sé perquè.

He arribat a casa. Estava molt cansada, m’he passat la nit corrents, seguida per una ombra sense cos, m’he estirat al llit sense treure’m ni la gavardina ni les sabates, els ulls tancats i la respiració apesarada que em delatava l’ànsia de no trobar-te. I, quan em sereno, obro els ulls, Oh!!! Horror, la teva ombra projectada el sostre, si us plau, deixa’m descansar, crido, esberlo paraules a l’aire, xisclo de pànic, no sé ni perquè, però sé que la teva ombra no és bona. Mentre crido desesperada, sento el timbre de la porta, algú m’ha sentit. No m’aixeco, penso que ja es cansaran, que pensaran que no hi ha ningú a casa. Insisteix el timbre; sona ring, ring, ring… PROU!! M’aixeco i obro la porta d’una revolada: ets tu, la teva presència, de carn i ossos, el somriure encantador. Ets tu. M’agafes pel coll, m’ofegues. I mentre agafo l’últim sospir, miro el sostre de l’habitació, no hi ha cap ombra.

Em desperto

Estic sola, suada, la boca seca, el cor accelerat. Miro el sostre. Res. Tot és fosc. Miro el rellotge, són les 3:45, la mateixa hora, quasi sempre apareixes a la mateixa hora. Sempre tornes, sembla que tinguis una entrada VIP als meus somnis.

Tan de bo et caduqui algun dia.

Les mans

Em desperto de matinada, al sentir una melodia, m’arriba de lluny, feble, però és tan suau i bonica, que la inconsciència la vol fer conscient. I, de sobte, m’ha despertat.

He tancat els ulls altre vegada, m’he concentrat per escoltar la música, quasi no la sentia, però la necessitat d’escoltar-la m’angoixava, no sabia el perquè. M’he concentrat en veure de prop les mans que es movien per sobre les tecles, al saber-ne les notes, és com si hagués pujat el volum i he començat a reconèixer la música que estava sonant. Però no qui estava darrera d'aquelles notes.

No apartava la imaginació de les mans tocant el piano, si ho feia, desapareixia tot, el so, les mans. Poc a poc, he anat observant les mans, i m’he adonat que eren unes mans desconegudes, aquestes no les havia vist mai. M'he posat nerviosa, perquè era cega de rostres, però no de mans. En veure unes mans podia veure el rostre que les ostentava, però si no reconeixa les mans, no podia saber qui era; i, al sentir tan de prop que elles eren les responsables del meu despertar, he dubtat del que estava passant. He començat a angoixar-me, i per relaxar-me, he imaginat unes mans conegudes, unes de fortes, marcades per la duresa de la vida viscuda, unes mans aspres, que en el record em queda quan m’acariciaven aquells dies tristos, unes mans que si teninen rostre, i un cos alt, fort, que sempre em feia sentir protegida.

però quan ja les estava imaginant i observant, la música ha deixat de sonar.

Res. Silenci.

M’he sentit molt sola, i he començat a ofegar-me, em faltava aire, i m’he despertat altre vegada. I, aleshores, m’he trobat al costat d’un home, no li veia la cara perquè no li reconeixia les mans. M’he arraulit en mi mateixa, espantada. Ell, en veure’m, s’ha apartat amb delicadesa i ha començat a tocar la guitarra. El so si el reconeixia, però no qui estava al meu costat. M’he tornat a estirar dins el llit, per alguna raó no m’espantava, ans el contrari, em sentia protegida per tornar-me a adormir, i m'he concentrat per mirar les mans al pas de la música que sonava. Eren unes mans boniques, semblava que estiguessin brassolant-me.

A les 3:45 m’he despertat, era al món, al real, al llit.

Havia somiat que somiava i en el somni em despertava i continuava sent somni. Em sentia confosa. He intentat entendre el què realment passava dins aquell somni de les mans i els rostres i les músiques. Tot era molt estrany.

Al reflexionar en aquest somni, m’ha fet pensar en les mans que m’agraden, les mans que m’estimen, les que es presenten quan no estic bé, aquella que m’allarga els dits per tocar-me, senzilla, tendra.

Pensant així, he recordat que havia vist un video, d’unes mans que tocaven un piano, sé qui el tocava, però jo no el conec. També he recordat unes mans que m’estimo, però no toquen la guitarra; després n’he recordat unes que m’han ajudat a mirar el cel, i si toquen la guitarra. També he recordat unes mans que conec i toquen el piano i odio especialment.

Tantes són les mans, tants els seus significats, que m’he tornat a dormir, pensant en totes elles. Algunes m’abracen, altres ..... més val no recordar-les.

I, al final, ja de bon matí, he desviat els mals pensaments en aquelles mans que m’acariciaven, i al sentir-les, he trobat el haiku dins meu que les venerava.

De nit teves mans

Lliuren camins arquejats

Crits muts cercant-te.

Agosarada

Les teves mans brunes, amples, fortes, cerquen amb els dits molsuts la meva pell blanca; passeig lent que acaricia, cercant la meva mirada; en una pell oblidada. 

El temps espera, sense pressa, els meus sentits s’adormen al no sentir-te.

Al cloure els ulls, una fredor m’estreny, el cor accelerat no cessa de repetir, constant batec, cada vegada més apressat. Busques cada racó del meu cos per on passejar els teus llavis carnosos,  suau, amb un lleuger pessigolleig:

m’estremeixo.

Tombats sense roba, presos per la pròpia escalfor, enllaçats per la timidesa dels anys que passen, tu i jo, ens cerquem amb tocs suaus la pell, les boques, els dits; petites llepades que ens refreden, petites humitats que s’exhibeixen per l’entrecuix, petites gotes que vessen del sexe que ens crida.

En tantes abraçades, carícies i besades, oblidem qui som i cap on caminem; no sentim passats ni angoixes futures. Estem junts, estimant-nos els cossos, apreciant el temps en el rostre cansat, que ara, ens enlluerna.

Cerco la teva mà agosarada per anar més enllà dels meus pits, condueixo els teus dits, recollint les humitats que em provoca estar al teu costat, tu et deixes portar, per cercar el sexe, mentre agafes amb els llavis els mugrons, mentre em beses sense pausa:

em prens amb passió.

Jo busco sentir com arquejo, amb la mirada als teus ulls, l’instant que penetres el meu cos encès:

i el plaer m’empeny enrere.

Em desperto, sóc feliç, ets el meu costat.

L'àngel de la Mirna

Corria sota la pluja, xopa, la samarreta se li enganxava als pits, el jersei estava tant mullat que se li estireganyava de les puntes. Vestia tota negre. Portava uns botins amb cordons, el taló no era molt alt, però de tant que corria anava patint petites relliscades. Va voler fer drecera i travessar pel parc, arribaria abans al punt de trobada, un dels dics del port vell.

Estava cansada, i mentre passava pel parc va deixar de córrer, havia d'anar fent saltirons per no posar el peu al mig dels bassals, tot i que, ja li era igual si trepitjava o no els tolls d'aigua enfangats.

Era fosc, tot i ser les cinc de la tarda, la tempesta només havia començat. No havien anul·lat la cita, no hi havia marge per canviar-la ni de dia ni d’hora. Ella ho preferia així. Necessitava veure’l, havien passat els mesos, i la poció màgica que ell li brindava cada vegada tenia data de venciment. Una dosis, necessitava una dosis.

Esbufegava fort, no havia agafat l’aerosol per l’asma, perquè? No hi havia pensat. No s’havia imaginat que hauria de córrer tant.

Un cop passat el parc, va encaminar carrer avall, ja quedava poc. De lluny veia els dic, però no hi havia absolutament ningú. La pluja desestimava qualsevol passeig pel port.

Va arribar on creia havien quedat, estava cansada, una mica confosa, la pluja queia sense treva; sentia que ni de la dutxa en sortia tant molla. No tenia fred, l’adrenalina la tenia a mil. Finalment estava aturada, amb la mirada perduda a la llunyania per anar buscant on era ell. Passaven els minuts i no veia res. Potser ell havia estat més astut i havia desestimat la cita, pensant que amb aquella pluja, ella no assistiria. No s’ho podia creure. Sempre havien dit que passés el què passés, es veurien, només la vida podia evitar que es veiessin. Era només pluja, i només mullava, no hi havia pas un bombardeig, ni un huracà, ni l’holocaust. Ell havia de venir. N’estava segura. A no sé que li hagués passat alguna cosa. De cop i volta, va començar a tremolar, tremolava molt. Tenia fred, es sentia mullada, ara si, ara, quan la possibilitat de que a ell li hagués passat alguna cosa; tenia tot el fred del món.

Cansada d’esperar, es va asseure a la vorera, amb les cames penjant, mirant el mar, els llots amarrats, la tempesta, la foscor, la soledat. La pena no la deixava sentir més enllà, les llàgrimes es fonien amb la pròpia pluja, el seu cos fred restava immòbil. Escoltava com l’aigua queia insistent, i els sons es confonien, quan de sobte va sentir alguna cosa estranya, es va girar, era ell, venia cap a ella corrents, la cridava fort, tant fort, que talment semblava que les gotes d’aigua es retiressin, es trenquessin en mil bocins, la veu ressonava com un tro i espantava la pròpia tempesta. Ella s’aixecà, i caminà cap a ell, sense esma, sentia que l’havia perdut i ara retornava. Ell ja a prop, aguantant un gran paraigües, la cercà amb un sol braç, i la rodejà amb el seu cos, li parlà a cau d’orella: ho sento Mirna, ho sento, de veritat que ho sento; dolça meva, no he pogut venir abans, sabia que hi series, que ni la pluja et podia tirar enrere, Mirna parla'm.... pobreta.... estàs xopa, estàs freda, tremoles... I mentre l’àngel li parlava, ella escoltava, quieta. Estava amb ell, què importava la resta; el retard, la pluja, el fred.... res. Allà estaven, drets, abraçats. Ella tenia el cap cot dins el pit d’ell, ell amb la mà que li quedava lliure li agafà la barbeta i li aixecà el rostre cap als seus ulls. La mirada era intensa, lluminosa, i ell li cercà els llavis amb els propis llavis, sense tancar els ulls; i ella buscava veure la mirada d’aquell petó, que ni el temps ni la distància oblidava. Altre cop els llavis molsuts d’ell a la seva boca. Altre vegada les mirades basant-se. Un cop més la vida valia la pena. L’àngel sempre apareixia quan ella li mancava la vida, l’alè de lluita: sempre restava allà, i el mur desapareixeria una temporada, i podria continuar fent el camí, la vida, cuidant dels seus, estimant i somrient.

L’àngel la nodria, per poder ser font d’esperança per tots aquells que depenien d’ella; però ella tenia un límit, i quan aquest arribava, necessitava cercar altre vegada l’abraçada forta, la besada intensa, el cos i el rostre de qui més la cuidava: el seu àngel.

M’has besat amb la mirada

I sense tancar els ulls,

He vist els teus llavis cercant-me

Volia saber com es besa amb la mirada

Petons tendres que omplen la pell

On la memòria oblida

Senzilla bellesa

Que es viu per ser recordada.

Al mirar-te, somiava,

En aquest dia que arriba

I el plaer és plaer

Sense altre esforç

Sense temors ni somnis.

M’agrada mirar-te al ulls

al besar-te.

 

Un piano

Una dona estesa sobre l’asfalt, nua, ferida. Crida sense forces un nom, no l’entenc, repeteix una i una altra vegada. Apropo l’orella, escolto, li retiro els cabells de la cara, no vol, no deixa que la toqui, si ho faig s’estremeix. M’estiro al seu costat, sense tocar-la. Escolto què crida, la veu  es trenca, però insisteix en dir un nom.

De sobte, d’un edifici baixa corrents un noi, em pregunta qui el crida, m’incorporo, li pregunto com es diu, em contesta Jordi. Jordi!! Exclamo; si Jordi, Jordi, qui em crida? Em diu esverat. Li senyalo amb la mirada la dona estesa a terra.

S’hi apropa, la mira amb atenció, la toca i ella no el rebutja. M’estranyo, no ho entenc, a mi no em volia? El deu conèixer. La coneixes? Jordi? Coneixes la noia? No, em contesta.  No sé qui és, no sé perquè em crida.

Estem els tres al terra, quiets, sorpresos. No ens movem, jo només penso que aquesta noia necessita ajuda. Està plena de ferides. El Jordi s’aixeca, sembla que té alguna idea. Marxa corrents i al cap d’un moment torna amb una manta. S’estira amb ella i em demana que vagi a buscar ajuda.

M’aixeco, i no sé on anar, no hi ha ningú al carrer, no passen  cotxes. És com si el món s’hagués aturat. Tot just hi ha la primera llum del matí, el sol despunta amb dificultat, els núvols son molt grisos, amenaça tempesta, i de tant en tant ens sacseja una rafega de vent. Estic perplexa. El Jordi em crida, em giro, només pot cridar-me a mi, no hi ha ningú més.

Em diu pel meu nom, no ho entenc, si jo no el conec de res aquest noi. Cada vegada entenc menys coses. El Jordi amb veu autoritària em diu que vagi fins al final del carrer, on trobaré un camió de mudances i un piano. Em diu que quan trobi el piano toqui una cançó. Jordi, jo no sé tocar el piano, no sé res de música! Ell insisteix que vagi a tocar el piano que hi ha al final del carrer. No tinc opció, tampoc tinc cap altra idea, així que sense pensar-m’ho, vaig a buscar el piano.

La veu del Jordi crida que m’espavili, que no queda temps. Corro tan com puc, arribo al final del carrer, i tal com m’ha dit hi ha un camió de mudances. Miro a dins. No hi a ningú i no hi ha el piano. Busco pel voltant, i allà el trobo, mig tapat per la caixa en que el traslladaven. Sento els crits del Jordi, toca una cançó, toca’l, no perdis temps i toca el piano! Estic desconcertada, jo no sé tocar. M’assec al tamboret, estrany, està preparat per ser tocat. Poso les mans sobre el teclat. Tanco els ulls. I, miraculosament, començo a tocar el piano. La música és preciosa, les meves mans es mouen sense dificultats, decidides acaricien cada nota que sona. Estic corpresa.  La veu del Jordi acompanya, i de cop no existeix res més, la música, i una sensació de serenor que recórrer tot l’espai.

Em giro per  mirar el Jordi, ve cap a mi, porta la noia a coll. S’acosten, com si fossin dos ballarins. Caminen seguint la música, sembla que ballin,  el Jordi canta a cau d’orella de la noia, però la seva veu se sent amb claredat, i em transmet pau i calma. El dia s’obra i ens mostra el sol, esplèndid, calent, immens.

La  veig a ella, no té les ferides, i porta un vestit de seda que li acarona tot el cos, esvelt, pàl·lid, tendre. Em recórrer una esgarrifança, sento estar en un petit paradís on regna la bellesa.

Però, no hi soc, estic envoltada d’una ciutat destruïda,  arrasada pel poder dels homes i les seves armes. Ploro. Em desperto. Estic espantada. Al meu costat dorm el Jordi, obra els ulls i m’abraça, em canta una cançó perquè em relaxi, la mateixa. La del somni. Tinc por.

La besada que no vam fer

4 de setembre. Tres de la matinada. Dos llavis es troben. Es besen. Quants anys han hagut d’esperar aquest moment càlid. Quants anys el desig espoliat. Per una por. La d’ella. La del sexe. L’amor de joventut silenciat. I ara, per fi, el temps els donava una treva.  L’Anna havia intentat entrar a casa i no havia pogut, allà jeia una Anna, amb els seus fills. Ella ja no era qui es creia. Però tampoc s’ho havia cregut mai, el paper de mare, esposa, filla, germana i molt més que no volia ni pensar. Plantada davant casa, sorpresa, atemorida, sacsejada per un fet estrany. Les vacances havien estat com sempre. Un any més. I, de sobte, no hi era. Havia mort? Havien tingut un accident? No ho recordava. L’Anna caminava per la ciutat, el sol es ponia, poc a poc la gent tornava a casa i els carrers s’anaven quedant deserts. Caminava sense rumb; amb una sola idea al cap: trobar en Quim. Sense lligams, sense identitat, podia recórrer els carrers i cercar-lo. Però on? I els nens? Estaven bé, n’estava segura; hi havia una altra Anna que se’n ocupava. Ella només volia fugir d’ell, en Pep, l’espòs, i retrobar-se amb l’altre, el de sempre, el de les nits en blanc, el del plaer furtiu en les hores que mancava l’esperança.  El món havia canviat. O només era ella? Era igual, necessitava trobar-lo. Els pensaments anaven amunt i avall. Les seves cames caminaven sense aturar-se. Elles sabien on anaven, sentia que cada part del seu cos buscava el mateix, el desig d’aquella nit de St. Joan, al parc, quan el Quim se li va apropar, li va agafar la mà, i xiuxiuejà et vull fer l’amor Anna, i ella, sentí que el pànic se l’enduia, i ell li cercà els llavis, i ella se’l mirà, i de sobte, se’n desprengué i fugí, fugí durant 25 anys. 25 anys esperant retrobar-se amb el petó, el disgust de no haver fet l’amor amb en Quim. I ara, els quaranta, una Anna que no es reconeixia, que ja no era qui es pensava ser, buscava a la desesperada l’home, el misteri d’una edat, el somni perdut, el record en silenci d’un amor. Mai havia tornat a sentir tanta excitació. La por la va trair. Ara sentia l’oportunitat de cercar-lo. I començava a tenir pressa, potser només seria per unes hores, l’havia de trobar. Arribà al Parc. I allà estava, al mateix parc d’aquella nit de Sant Joan. Les cames l’havien conduit a ell: en Quim, assegut al banc, tranquil. Amb un llibre a la mà. Ella s’hi acostà, poc a poc, atemorida pel moment. Quim. Anna. T’he buscat. T’he esperat. I amb la mateixa intensitat, els llavis es cercaren, secs, frustrats pel pas dels anys, blancs, sense vida, avorrits; i al unir-se, es mullaren, s’enrogiren, fogosa besada, sense pors.  4 de setembre, tres i cinc de la matinada. Obrí els ulls. Horror. La mirada d’en Pep. El desig pel Quim. Solitud.