Intento córrer per un camí ple de neu, és molt fosc, només la llum de la lluna m'indica el sender. És tard, fujo de tot, busco estar sola, vull estar sola.
Estic cansada, paro, observo el meu voltant, veig una casa vella, m'hi arribo, la porta és oberta, no dubto en entrar-hi, estic xopa, i em manca l'alè.
La casa no sembla hi visqui ningú, no obstant la trobo càlida, potser pel contrast del fred del bosc. Em passejo per la casa, és acollidora, no sembla abandonada, només poc habitada.
Hi ha una habitació al pis de dalt que em crida l'atenció, sembla que hi hagi llum, pujo per les escales, poc a poc, evitant fer soroll, potser per no despertar les parets, potser per por de trobar-me algú, o senzillament, al ser de nit vaig més en compte, els sorolls es multipliquen en el silencis.
Arribo a dalt, entro a l'estància, la llum prové de la finestra, els porticons són oberts, m'acosto a veure les vistes, una gran lluna davant meu il·lumina les copes blanques dels arbres. Em sento mullada i em trec les sabates, els pantalons, l'anorac i em deixo amb les calcetes posades i la samarreta tèrmica. Tinc fred, busco una manta damunt el llit que hi ha a l'habitació, i quan faig el gest per tapar-me et veig. El cor s'accelera. Ets tu. No dius res, m'ajudes a posar la manta sobre les meves espatlles, em tapes i m'abraces fort per donar-me un cop d'escalfor. Ens quedem així una estona.
M'acompanyes fins el llit i em deixes asseguda al llindar. Et miro, no puc deixar de mirar-te. D'on has sortit? No t'he sentit arribar, on erets? No ens parlem, marxes i tornes amb una tassa calenta i me l'ha poses entre les mans. M'escalfo.
T'asseus al balancí que hi ha, agafes un bloc i un llapis de la taula i et poses a dibuixar. El silenci és la única companyia, trencat pel teu respirar, et sento. Estem junts, una nit de lluna plena, rodejats pel fred i la neu, en una casa vella, tu i jo, callats, mirant-nos.
No sé quan temps ha passat, tinc sensació d'haver dormit desperta. T'aixeques i t'asseus al meu costat, m'ensenyes el dibuix. És un ocell, un ocell preciós, fet a llapis, amb unes ales grans, obertes, sembla que li hagis posat color, però és tot en gris. M'agrada molt, et miro els ulls, et somric, abaixes la mirada i m'indiques amb el dit la nota que hi ha el peu de pàgina, llegeixo :"sempre has tingut ales, però ara ja les saps obrir. Vola"
Vola dic amb veu alta. Vola. Això he vingut. He fugit de mi, per volar i trobar-me altre vegada. Ho saps. He de deixar de fugir. Ara, potser, reconeixent-me podré emprendre el vol.
Gires la pàgina, i les lletres que hi llegeixo diuen: "només et falta saber a on vols volar"
Em desperto.
Saber
per fugir
altre vegada
de ma vida.
Els silencis
són
la única font
per poder sentir-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada