Em crides l’atenció en la profunditat dels meus pensaments, de la imaginació que no s’atura. Però jo si. M’aturo, et busco a cada racó de la plaça, el teu rostre se’m confon entre cares desconegudes, la teva, sense ser-ho, tampoc la conec del cert, però crec ser capaç de trobar-te.
Els pensaments volen, no sé què vull, què m’incita a tenir-te, què m’atrau … les persones, els somnis, els desitjos ocults, els misteris, la transgressió, l’oblit, el saber que encara puc trobar alguna cosa diferent que em faci sentir viva.
De sobte, entre la multitud que passeja per la plaça, sento la por. Tinc por. Altra vegada. M’allunyo.
El dolor retorna incessant dins el meu cos, em mareja, el sento com si fos real. Caic a terra, m’aixeco una mica, m’arrepenjo a la paret, em quedo quieta amb les cames arraulides, els genolls tocant el pit. Sento pànic. No vull que em coneguis.
No vull que vegis aquest rostre meu ferit, l’ànima escaldada, les senyals que encara sagnen en la pell esquinçada. Fuig!! No vull a ningú a prop meu. Vull continuar estant sola.
Em desperto. La por, la maleïda por, la vergonya, el dolor… masses anys sota el seu domini. No puc viure així.
De sobte, una mà s’ofereix perquè l’agafi i m’aixequi. Li miro els ulls. Potser si que ets tu. Potser si. Tremolosa, l’accepto. Sense dir-nos res, m’acompanyes, em fas seure a la cadira d’un bar, demanes dos cerveses. Les prenem tranquils, sense dir res. Em mires tímidament la cara, les llàgrimes brutes que em cauen lentament, les mans blanques, fredes. Passa el temps. Estem sols. El bar ja tanca. Entres a pagar.
Fujo.
no puc guanyar-te, ni a tu ni a la por, ets aquí, recordant-me alguna cosa que no sé ni què és.
Venç l’instint animal que ens protegeix, però a mi m’afebleix cada dia una mica més.
