El terror de les nits

L’únic que he vist era la teva ombra, em seguia, persistent, ràpida, i al girar-me per torbar-te, només l’ombra, negre, perfilada, omnipresent.

Espantada m'he aturat, però tu continuaves seguint-me, tu no, l'ombra, aquesta fosca silueta que es dibuixava al terra, que jo sabia que era teva.

M’he passat la nit caminant i desitjant-te, però fugint de tu. No, de tu no, de la teva ombra. Em feia por, i esperava que en algun moment tornessis a ser tu, de carn i ossos i somriures encantadors, i mirades tendres. Perquè vull una ombra fosca? Una ombra que tenyeix el terra per on passa? que em segueix i s’amaga al cercar-la? No res. Per res la vull. Sé que l’ombra m’embruta. Ho sé, tampoc sé perquè.

He arribat a casa. Estava molt cansada, m’he passat la nit corrents, seguida per una ombra sense cos, m’he estirat al llit sense treure’m ni la gavardina ni les sabates, els ulls tancats i la respiració apesarada que em delatava l’ànsia de no trobar-te. I, quan em sereno, obro els ulls, Oh!!! Horror, la teva ombra projectada el sostre, si us plau, deixa’m descansar, crido, esberlo paraules a l’aire, xisclo de pànic, no sé ni perquè, però sé que la teva ombra no és bona. Mentre crido desesperada, sento el timbre de la porta, algú m’ha sentit. No m’aixeco, penso que ja es cansaran, que pensaran que no hi ha ningú a casa. Insisteix el timbre; sona ring, ring, ring… PROU!! M’aixeco i obro la porta d’una revolada: ets tu, la teva presència, de carn i ossos, el somriure encantador. Ets tu. M’agafes pel coll, m’ofegues. I mentre agafo l’últim sospir, miro el sostre de l’habitació, no hi ha cap ombra.

Em desperto

Estic sola, suada, la boca seca, el cor accelerat. Miro el sostre. Res. Tot és fosc. Miro el rellotge, són les 3:45, la mateixa hora, quasi sempre apareixes a la mateixa hora. Sempre tornes, sembla que tinguis una entrada VIP als meus somnis.

Tan de bo et caduqui algun dia.