Les mans

Em desperto de matinada, al sentir una melodia, m’arriba de lluny, feble, però és tan suau i bonica, que la inconsciència la vol fer conscient. I, de sobte, m’ha despertat.

He tancat els ulls altre vegada, m’he concentrat per escoltar la música, quasi no la sentia, però la necessitat d’escoltar-la m’angoixava, no sabia el perquè. M’he concentrat en veure de prop les mans que es movien per sobre les tecles, al saber-ne les notes, és com si hagués pujat el volum i he començat a reconèixer la música que estava sonant. Però no qui estava darrera d'aquelles notes.

No apartava la imaginació de les mans tocant el piano, si ho feia, desapareixia tot, el so, les mans. Poc a poc, he anat observant les mans, i m’he adonat que eren unes mans desconegudes, aquestes no les havia vist mai. M'he posat nerviosa, perquè era cega de rostres, però no de mans. En veure unes mans podia veure el rostre que les ostentava, però si no reconeixa les mans, no podia saber qui era; i, al sentir tan de prop que elles eren les responsables del meu despertar, he dubtat del que estava passant. He començat a angoixar-me, i per relaxar-me, he imaginat unes mans conegudes, unes de fortes, marcades per la duresa de la vida viscuda, unes mans aspres, que en el record em queda quan m’acariciaven aquells dies tristos, unes mans que si teninen rostre, i un cos alt, fort, que sempre em feia sentir protegida.

però quan ja les estava imaginant i observant, la música ha deixat de sonar.

Res. Silenci.

M’he sentit molt sola, i he començat a ofegar-me, em faltava aire, i m’he despertat altre vegada. I, aleshores, m’he trobat al costat d’un home, no li veia la cara perquè no li reconeixia les mans. M’he arraulit en mi mateixa, espantada. Ell, en veure’m, s’ha apartat amb delicadesa i ha començat a tocar la guitarra. El so si el reconeixia, però no qui estava al meu costat. M’he tornat a estirar dins el llit, per alguna raó no m’espantava, ans el contrari, em sentia protegida per tornar-me a adormir, i m'he concentrat per mirar les mans al pas de la música que sonava. Eren unes mans boniques, semblava que estiguessin brassolant-me.

A les 3:45 m’he despertat, era al món, al real, al llit.

Havia somiat que somiava i en el somni em despertava i continuava sent somni. Em sentia confosa. He intentat entendre el què realment passava dins aquell somni de les mans i els rostres i les músiques. Tot era molt estrany.

Al reflexionar en aquest somni, m’ha fet pensar en les mans que m’agraden, les mans que m’estimen, les que es presenten quan no estic bé, aquella que m’allarga els dits per tocar-me, senzilla, tendra.

Pensant així, he recordat que havia vist un video, d’unes mans que tocaven un piano, sé qui el tocava, però jo no el conec. També he recordat unes mans que m’estimo, però no toquen la guitarra; després n’he recordat unes que m’han ajudat a mirar el cel, i si toquen la guitarra. També he recordat unes mans que conec i toquen el piano i odio especialment.

Tantes són les mans, tants els seus significats, que m’he tornat a dormir, pensant en totes elles. Algunes m’abracen, altres ..... més val no recordar-les.

I, al final, ja de bon matí, he desviat els mals pensaments en aquelles mans que m’acariciaven, i al sentir-les, he trobat el haiku dins meu que les venerava.

De nit teves mans

Lliuren camins arquejats

Crits muts cercant-te.