Un piano

Una dona estesa sobre l’asfalt, nua, ferida. Crida sense forces un nom, no l’entenc, repeteix una i una altra vegada. Apropo l’orella, escolto, li retiro els cabells de la cara, no vol, no deixa que la toqui, si ho faig s’estremeix. M’estiro al seu costat, sense tocar-la. Escolto què crida, la veu  es trenca, però insisteix en dir un nom.

De sobte, d’un edifici baixa corrents un noi, em pregunta qui el crida, m’incorporo, li pregunto com es diu, em contesta Jordi. Jordi!! Exclamo; si Jordi, Jordi, qui em crida? Em diu esverat. Li senyalo amb la mirada la dona estesa a terra.

S’hi apropa, la mira amb atenció, la toca i ella no el rebutja. M’estranyo, no ho entenc, a mi no em volia? El deu conèixer. La coneixes? Jordi? Coneixes la noia? No, em contesta.  No sé qui és, no sé perquè em crida.

Estem els tres al terra, quiets, sorpresos. No ens movem, jo només penso que aquesta noia necessita ajuda. Està plena de ferides. El Jordi s’aixeca, sembla que té alguna idea. Marxa corrents i al cap d’un moment torna amb una manta. S’estira amb ella i em demana que vagi a buscar ajuda.

M’aixeco, i no sé on anar, no hi ha ningú al carrer, no passen  cotxes. És com si el món s’hagués aturat. Tot just hi ha la primera llum del matí, el sol despunta amb dificultat, els núvols son molt grisos, amenaça tempesta, i de tant en tant ens sacseja una rafega de vent. Estic perplexa. El Jordi em crida, em giro, només pot cridar-me a mi, no hi ha ningú més.

Em diu pel meu nom, no ho entenc, si jo no el conec de res aquest noi. Cada vegada entenc menys coses. El Jordi amb veu autoritària em diu que vagi fins al final del carrer, on trobaré un camió de mudances i un piano. Em diu que quan trobi el piano toqui una cançó. Jordi, jo no sé tocar el piano, no sé res de música! Ell insisteix que vagi a tocar el piano que hi ha al final del carrer. No tinc opció, tampoc tinc cap altra idea, així que sense pensar-m’ho, vaig a buscar el piano.

La veu del Jordi crida que m’espavili, que no queda temps. Corro tan com puc, arribo al final del carrer, i tal com m’ha dit hi ha un camió de mudances. Miro a dins. No hi a ningú i no hi ha el piano. Busco pel voltant, i allà el trobo, mig tapat per la caixa en que el traslladaven. Sento els crits del Jordi, toca una cançó, toca’l, no perdis temps i toca el piano! Estic desconcertada, jo no sé tocar. M’assec al tamboret, estrany, està preparat per ser tocat. Poso les mans sobre el teclat. Tanco els ulls. I, miraculosament, començo a tocar el piano. La música és preciosa, les meves mans es mouen sense dificultats, decidides acaricien cada nota que sona. Estic corpresa.  La veu del Jordi acompanya, i de cop no existeix res més, la música, i una sensació de serenor que recórrer tot l’espai.

Em giro per  mirar el Jordi, ve cap a mi, porta la noia a coll. S’acosten, com si fossin dos ballarins. Caminen seguint la música, sembla que ballin,  el Jordi canta a cau d’orella de la noia, però la seva veu se sent amb claredat, i em transmet pau i calma. El dia s’obra i ens mostra el sol, esplèndid, calent, immens.

La  veig a ella, no té les ferides, i porta un vestit de seda que li acarona tot el cos, esvelt, pàl·lid, tendre. Em recórrer una esgarrifança, sento estar en un petit paradís on regna la bellesa.

Però, no hi soc, estic envoltada d’una ciutat destruïda,  arrasada pel poder dels homes i les seves armes. Ploro. Em desperto. Estic espantada. Al meu costat dorm el Jordi, obra els ulls i m’abraça, em canta una cançó perquè em relaxi, la mateixa. La del somni. Tinc por.