dissabte, 9 de febrer del 2013

La besada que no vam fer


4 de setembre. Tres de la matinada. Dos llavis es troben. Es besen. Quants anys han hagut d’esperar aquest moment càlid. Quants anys el desig espoliat. Per una por. La d’ella. La del sexe. L’amor de joventut silenciat. I ara, per fi, el temps els donava una treva.  L’Anna havia intentat entrar a casa i no havia pogut, allà jeia una Anna, amb els seus fills. Ella ja no era qui es creia. Però tampoc s’ho havia cregut mai, el paper de mare, esposa, filla, germana i molt més que no volia ni pensar. Plantada davant casa, sorpresa, atemorida, sacsejada per un fet estrany. Les vacances havien estat com sempre. Un any més. I, de sobte, no hi era. Havia mort? Havien tingut un accident? No ho recordava. L’Anna caminava per la ciutat, el sol es ponia, poc a poc la gent tornava a casa i els carrers s’anaven quedant deserts. Caminava sense rumb; amb una sola idea al cap: trobar en Quim. Sense lligams, sense identitat, podia recórrer els carrers i cercar-lo. Però on? I els nens? Estaven bé, n’estava segura; hi havia una altra Anna que se’n ocupava. Ella només volia fugir d’ell, en Pep, l’espòs, i retrobar-se amb l’altre, el de sempre, el de les nits en blanc, el del plaer furtiu en les hores que mancava l’esperança.  El món havia canviat. O només era ella? Era igual, necessitava trobar-lo. Els pensaments anaven amunt i avall. Les seves cames caminaven sense aturar-se. Elles sabien on anaven, sentia que cada part del seu cos buscava el mateix, el desig d’aquella nit de St. Joan, al parc, quan el Quim se li va apropar, li va agafar la mà, i xiuxiuejà et vull fer l’amor Anna, i ella, sentí que el pànic se l’enduia, i ell li cercà els llavis, i ella se’l mirà, i de sobte, se’n desprengué i fugí, fugí durant 25 anys. 25 anys esperant retrobar-se amb el petó, el disgust de no haver fet l’amor amb en Quim. I ara, els quaranta, una Anna que no es reconeixia, que ja no era qui es pensava ser, buscava a la desesperada l’home, el misteri d’una edat, el somni perdut, el record en silenci d’un amor. Mai havia tornat a sentir tanta excitació. La por la va trair. Ara sentia l’oportunitat de cercar-lo. I començava a tenir pressa, potser només seria per unes hores, l’havia de trobar. Arribà al Parc. I allà estava, al mateix parc d’aquella nit de Sant Joan. Les cames l’havien conduit a ell: en Quim, assegut al banc, tranquil. Amb un llibre a la mà. Ella s’hi acostà, poc a poc, atemorida pel moment. Quim. Anna. T’he buscat. T’he esperat. I amb la mateixa intensitat, els llavis es cercaren, secs, frustrats pel pas dels anys, blancs, sense vida, avorrits; i al unir-se, es mullaren, s’enrogiren, fogosa besada, sense pors.  4 de setembre, tres i cinc de la matinada. Obrí els ulls. Horror. La mirada d’en Pep. El desig pel Quim. Solitud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada