Porto tot el dia cercant-te. He caminat per tota la ciutat, necessitava que m’abracessis, que acariciessis les meves galtes, que els llavis busquessin la necessitat d’humir-se, voler despullar-me sense manies, i que poc a poc escalfis el meu cos, sense aturar-te, i sentir que el fred d’aquest hivern queda enrere i amb ell, el dolor d’haver-me abandonat en voler atrapar-te, aquell dia de febrer a dalt el pic.
Però sembla que el meu cos continuarà gèlid, arriba el capvespre, i sento, que un dia més, nedaré en la meva solitud freda, immersa en els meus pensaments nostàlgics, de quan un dia, en aquesta darrera primavera, vas acaronar-me.
M’adormo pensant amb la teva besada càlida resseguint el meu cos, vora el mar o dalt la muntanya. Però sense tu, com vols que camini sense tu? No em queda esme per continuar lluitant cada dia. Acluco els ulls pensant en si demà, en algun instant, podré sentir-te.
Em ric de la meva pròpia innocència en parlar-te, com si tu poguessis sentir-me, escoltar els meus precs com si fossis un Déu, potser ets massa lluny, potser tinc somnis de grandesa, potser un dia vaig pensar que tenir-te, seria com tenir la lluna en un cova.
No desisteixo, no ho faré mai. Perquè sé que no ets capaç d’abandonar-me, de deixar-me sense tot el que m’aportes, i tot el que jo necessito de tu. Sense tu, no hi ha vida.
Si us plau, Sol, demà vine’m a veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada