dijous, 17 d’octubre del 2013

Mal son de bon despertar

ELLA
Quan la llengua va començar a resseguir el seu cos nu, ella ja s’havia adormit.
Aleshores va veure’l a ell, lluny, caminant amb dificultat per assolir el cim, ella en veure que no podia atrapar-lo, decidí esperar el seu retorn. Feia fred, nevava amb ganes i començava a acumular-se en el camí, el sol estava pres entre els núvols, i el ressol l’adoloria els ulls. Tampoc era molt bona idea quedar-se allí quieta, però necessitava tant veure’l, feia tants anys que esperava retrobar-lo, una abraçada, alguna cosa que fes reviure aquells anys que havien viscut junts.
Després d’una bona estona, va començar a tenir molt fred els peus, havia de fer alguna cosa, no podia quedar-se quieta esperant-lo. Potser el millor fora intentar fer el cim, i així en algun moment acabaria trobant-se amb ell.
Va començar a caminar. Els peus li feien mal, les puntes dels dits de la mà se li adormien, l’aire fred que li entrava per el nas li produïda dolor al cap, però ella continuava caminant, perseverant, esforçant-se a cada pas.
Al cap d’una hora, la pujada era molt forta, sentia estar a prop del cim. Caminava fent pauses constants, necessitava agafar aire, les cames li pesaven, el cos desprenia calor, però es barrejava amb el fred que entrava de fora. Va parar un instant en una roca, necessitava veure una mica d’aigua, tenia la boca molt seca, els llavis li feien mal, va fer un parell de glopets, va tancar la cantimplora amb dificultat, i va posar-se la motxilla de nou a l’esquena. Havia de continuar pujant, havia d’arribar fins a on fos ell. Amb una mica de sort se’l trobaria baixant i no caldria continuar. El Cim havia perdut el seu sentit, per a ella, només hi havia un objectiu: ell, el Jaume.

Arribat un punt, va mirar cap a dalt el cim i li semblà veure la creu que el culminava. Devia estar allí a dalt. Descansant de la pujada. Segur que estava allà. En comptes d’esperar-se, va continuar caminant, insistent, sense parar, perdent l’alè fins assolir-lo. Arribat allí, la decepció es va fer molt gran. No hi havia ningú, no es veia res, cap vista, cap indici de rastre. Estava sola. Sola a 3.100 metres. Sola. On era el Jaume? Va asseure de cop a terra. No tenia forces. No es sentia amb cor de baixar, el dia s’estava posant més dolent i ella sabia, del cert, que allà podia quedar-s’hi per la resta de la vida, que no seria gaire, i per l’inici del son etern. Li era igual. Res l’esperava a baix. Les il·lusions havien mort amb el pas del temps. La família no era suficient, no tenia fills, no tenia a ningú que li tragués aquell sentiment de buidor. I, un que podia ser-hi, en Jaume, no el trobava. El temps passava i les forces minvaven, ja no tenia esma per continuar buscant-lo. A més, qui li assegurava que ell la desitjava amb la mateixa força que ella?

ELL
Ell la desitjava tot el dia, recordava quan la seva llengua passejava damunt el seu cos nu mentre ella dormia, recordava com obria suaument els ulls i en veure’l somreia i l’abraçava.
Ara, dalt el cim només pensava en ella. Feia molt fred, el temps empitjorava, però ell es sentia fort, pensava en fer la cima del costat, necessitava cremar més energia, l’absència d’ella era insuportable. La seva ànima es debilitava i només tenia sentit esgotar el cos, i així deixar de patir i de desitjar-la amb aquella ànsia que l’asfixiava.

Va decidir continuar el camí que pujava a l’altre cim, no volia tornar a baix, encara no. Va començar a caminar amb certa pressa, el temps guanyava passos i ell, sentia perdre’ls.
Va baixar un bon tros per la vessant i després va tornar a enfilar amunt, va girar-se enrere, i va veure el cim que acabava de fer. Va girar cua, però aleshores s’adonà que havia vist alguna cosa que es movia. Va girar-se de nou per mirar la creu, i si, alguna cosa es veia, una petita taca vermella, potser era alguna bandera que es movia pel vent. En observar bé, va veure que era una persona que havia arribat el cim. Estava quieta, es movia poc, semblava que s’hagués assegut. Va pensar que deuria ser un excursionista solitari com ell. Va continuar caminant per enfilar cap el nou Cim. Caminava una mica contra vent, estava cansat, li faltava una mica l’alè, l’aire fred entrava massa ràpid i li feia mal. No volia pensar en res més que caminar i caminar, fins caure exhaust. Alguna cosa el distreia, la silueta vermella que havia vist, es tornà a girar per mirar de nou. Continuava allà, o això li semblava. No ho entenia, amb aquell temps no es podia estar molta estona quiet, aquella persona havia de moures, era perillós estar quiet. Però segur que era una persona experta, ningú sense coneixements de muntanya pujaria en aquelles condicions i tot sol. Va deixar enrere el cim i continuà el seu.

Estava a punt d’arribar, i parà a veure una mica d’aigua, va fer un bon glop, i va observar l’entorn. Ja no veia la cima que havia deixat enrere. Va continuar fins arribar a dalt, i en arribà, s’adonà que el cos continuava amb ella, continuava desitjant-la, i l’ànima cada vegada estava més buida, més desolada per no saber trobar-la.

El temps era molt dolent, va decidir baixar pel dret, i no tornar enrere. Va començar el descens, però de sobte, es va parar, la silueta que havia deixat enrere l’inquietava. I si necessitava ajuda? Va pensar en tornar enrere i arribar fins el punt on pogués veure la cima per saber si encara hi havia aquella persona vestida de vermell.
Va caminar amb pressa, es sentia inquiet. Anava seguint les seves pròpies passes, una a una, cansat, feia camí mirant al front, esperant aparegués de nou la cima. El temps havia empitjorat i era més difícil poder veure-la des de tant lluny, però preferia assegurar-se que la persona ja no hi era, si feia falta, havia pensat, arribaria fins el mateix cim. Aquesta havia estat sempre la seva naturalesa generosa, servicial, tendre. En Jaume era bo, era una persona que donava la seva vida pels altes i només pensar que podia haver desatés un muntanyenc amb problemes podia fer-lo embogir.

Després de caminar una bona estona va començar a veure el Cim, s’acostava ràpid, estava més a prop de quan l’havia vist anteriorment. Per fi va veure’l amb claredat. Hi havia la mateixa silueta vermella ajaguda, quieta, immòbil. Se’n va adonar que passava alguna cosa. Va començar a córrer, estava esgotat, però aquella persona deuria portar ja una hora allí a dalt, quieta, el fred era fort, el vent esquinçava el rostre, aquella persona no podia estar bé, qualsevol sabia que havia de tornar cap a baix, el fred podia matar en aquell indret, i el temps no feia més que empitjorar.

Ja estava arribant a dalt, veia en claredat la persona, estava estirada a terra, immòbil. Quan finalment va ser al seu costat, se la va mirar i el cor que estava molt accelerat li va començar a fer mal, un mal insuportable. Era ella. Era l’Anna. Ajaguda a terra, inconscient. La va començar a tocar, a sacsejar suaument, posar-li les mans a la cara, la tenia gelada, no responia, la va agafar i la va abraçar amb totes les seves forces, li anava dient el seu nom a cau d’orella, Anna, Anna, si us plau Anna, desperta, aixeca’t, Anna ja soc aquí, sóc el Jaume, si us plau Anna, no pots quedar-te aquí

Suplicava i suplicava, el cor li feia tant mal que li estava privant de pensar en claredat. L’Anna respirava. Però estava sense forces. La va besar als llavis, amb tota la seva tendresa, no apartava la seva cara d’ella.
La desesperació que sentia l’aterria.

L’Anna, en sentir la llengua d’ell recórrer els seus pits, acostant-se a la seva boca, als seus llavis humits, es despertà i el veié a ell, el seu costat, càlid, somrient, besant-la sense fre.
Que feliç era sabent que ell sempre hi seria, que mai la deixaria sola, les pors s’escapaven en aquells instants. Arropada, calenta, abraçada pel que més estimava: el Jaume.
El mal son que l’havia atrapat aquella nit queia una vegada més en braços d’ell. Molts anys havien hagut de passar per despertar-se i que ell i fos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada