dimarts, 12 de febrer del 2013

Un piano

Una dona estesa sobre l’asfalt, nua, ferida. Crida sense forces un nom, no l’entenc, repeteix una i una altra vegada. Apropo l’orella, escolto, li retiro els cabells de la cara, no vol, no deixa que la toqui, si ho faig s’estremeix. M’estiro al seu costat, sense tocar-la. Escolto què crida, la veu  es trenca, però insisteix en dir un nom.
De sobte, d’un edifici baixa corrents un noi, em pregunta qui el crida, m’incorporo, li pregunto com es diu, em contesta Jordi. Jordi!! Exclamo; si Jordi, Jordi, qui em crida? Em diu esverat. Li senyalo amb la mirada la dona estesa a terra.
S’hi apropa, la mira amb atenció, la toca i ella no el rebutja. M’estranyo, no ho entenc, a mi no em volia? El deu conèixer. La coneixes? Jordi? Coneixes la noia? No, em contesta.  No sé qui és, no sé perquè em crida.
Estem els tres al terra, quiets, sorpresos. No ens movem, jo només penso que aquesta noia necessita ajuda. Està plena de ferides. El Jordi s’aixeca, sembla que té alguna idea. Marxa corrents i al cap d’un moment torna amb una manta. S’estira amb ella i em demana que vagi a buscar ajuda.
M’aixeco, i no sé on anar, no hi ha ningú al carrer, no passen  cotxes. És com si el món s’hagués aturat. Tot just hi ha la primera llum del matí, el sol despunta amb dificultat, els núvols son molt grisos, amenaça tempesta, i de tant en tant ens sacseja una rafega de vent. Estic perplexa. El Jordi em crida, em giro, només pot cridar-me a mi, no hi ha ningú més.
Em diu pel meu nom, no ho entenc, si jo no el conec de res aquest noi. Cada vegada entenc menys coses. El Jordi amb veu autoritària em diu que vagi fins al final del carrer, on trobaré un camió de mudances i un piano. Em diu que quan trobi el piano toqui una cançó. Jordi, jo no sé tocar el piano, no sé res de música! Ell insisteix que vagi a tocar el piano que hi ha al final del carrer. No tinc opció, tampoc tinc cap altra idea, així que sense pensar-m’ho, vaig a buscar el piano.
La veu del Jordi crida que m’espavili, que no queda temps. Corro tan com puc, arribo al final del carrer, i tal com m’ha dit hi ha un camió de mudances. Miro a dins. No hi a ningú i no hi ha el piano. Busco pel voltant, i allà el trobo, mig tapat per la caixa en que el traslladaven. Sento els crits del Jordi, toca una cançó, toca’l, no perdis temps i toca el piano! Estic desconcertada, jo no sé tocar. M’assec al tamboret, estrany, està preparat per ser tocat. Poso les mans sobre el teclat. Tanco els ulls. I, miraculosament, començo a tocar el piano. La música és preciosa, les meves mans es mouen sense dificultats, decidides acaricien cada nota que sona. Estic corpresa.  La veu del Jordi acompanya, i de cop no existeix res més, la música, i una sensació de serenor que recórrer tot l’espai.
Em giro per  mirar el Jordi, ve cap a mi, porta la noia a coll. S’acosten, com si fossin dos ballarins. Caminen seguint la música, sembla que ballin,  el Jordi canta a cau d’orella de la noia, però la seva veu se sent amb claredat, i em transmet pau i calma. El dia s’obra i ens mostra el sol, esplèndid, calent, immens.
La  veig a ella, no té les ferides, i porta un vestit de seda que li acarona tot el cos, esvelt, pàl·lid, tendre. Em recórrer una esgarrifança, sento estar en un petit paradís on regna la bellesa.
Però, no hi soc, estic envoltada d’una ciutat destruïda,  arrasada pel poder dels homes i les seves armes. Ploro. Em desperto. Estic espantada. Al meu costat dorm el Jordi, obra els ulls i m’abraça, em canta una cançó perquè em relaxi, la mateixa. La del somni. Tinc por.

dissabte, 9 de febrer del 2013

La besada que no vam fer


4 de setembre. Tres de la matinada. Dos llavis es troben. Es besen. Quants anys han hagut d’esperar aquest moment càlid. Quants anys el desig espoliat. Per una por. La d’ella. La del sexe. L’amor de joventut silenciat. I ara, per fi, el temps els donava una treva.  L’Anna havia intentat entrar a casa i no havia pogut, allà jeia una Anna, amb els seus fills. Ella ja no era qui es creia. Però tampoc s’ho havia cregut mai, el paper de mare, esposa, filla, germana i molt més que no volia ni pensar. Plantada davant casa, sorpresa, atemorida, sacsejada per un fet estrany. Les vacances havien estat com sempre. Un any més. I, de sobte, no hi era. Havia mort? Havien tingut un accident? No ho recordava. L’Anna caminava per la ciutat, el sol es ponia, poc a poc la gent tornava a casa i els carrers s’anaven quedant deserts. Caminava sense rumb; amb una sola idea al cap: trobar en Quim. Sense lligams, sense identitat, podia recórrer els carrers i cercar-lo. Però on? I els nens? Estaven bé, n’estava segura; hi havia una altra Anna que se’n ocupava. Ella només volia fugir d’ell, en Pep, l’espòs, i retrobar-se amb l’altre, el de sempre, el de les nits en blanc, el del plaer furtiu en les hores que mancava l’esperança.  El món havia canviat. O només era ella? Era igual, necessitava trobar-lo. Els pensaments anaven amunt i avall. Les seves cames caminaven sense aturar-se. Elles sabien on anaven, sentia que cada part del seu cos buscava el mateix, el desig d’aquella nit de St. Joan, al parc, quan el Quim se li va apropar, li va agafar la mà, i xiuxiuejà et vull fer l’amor Anna, i ella, sentí que el pànic se l’enduia, i ell li cercà els llavis, i ella se’l mirà, i de sobte, se’n desprengué i fugí, fugí durant 25 anys. 25 anys esperant retrobar-se amb el petó, el disgust de no haver fet l’amor amb en Quim. I ara, els quaranta, una Anna que no es reconeixia, que ja no era qui es pensava ser, buscava a la desesperada l’home, el misteri d’una edat, el somni perdut, el record en silenci d’un amor. Mai havia tornat a sentir tanta excitació. La por la va trair. Ara sentia l’oportunitat de cercar-lo. I començava a tenir pressa, potser només seria per unes hores, l’havia de trobar. Arribà al Parc. I allà estava, al mateix parc d’aquella nit de Sant Joan. Les cames l’havien conduit a ell: en Quim, assegut al banc, tranquil. Amb un llibre a la mà. Ella s’hi acostà, poc a poc, atemorida pel moment. Quim. Anna. T’he buscat. T’he esperat. I amb la mateixa intensitat, els llavis es cercaren, secs, frustrats pel pas dels anys, blancs, sense vida, avorrits; i al unir-se, es mullaren, s’enrogiren, fogosa besada, sense pors.  4 de setembre, tres i cinc de la matinada. Obrí els ulls. Horror. La mirada d’en Pep. El desig pel Quim. Solitud.