Corria sota la pluja, xopa, la samarreta se li enganxava als pits, el jersei estava tant mullat que se li estireganyava de les puntes. Vestia tota negre. Portava uns botins amb cordons, el taló no era molt alt, però de tant que corria anava patint petites relliscades. Va voler fer drecera i travessar pel parc, arribaria abans al punt de trobada, un dels dics del port vell.
Estava cansada, i mentre passava pel parc va deixar de córrer, havia d'anar fent saltirons per no posar el peu al mig dels bassals, tot i que, ja li era igual si trepitjava o no els tolls d'aigua enfangats.
Era fosc, tot i ser les cinc de la tarda, la tempesta només havia començat. No havien anul·lat la cita, no hi havia marge per canviar-la ni de dia ni d’hora. Ella ho preferia així. Necessitava veure’l, havien passat els mesos, i la poció màgica que ell li brindava cada vegada tenia data de venciment. Una dosis, necessitava una dosis.
Esbufegava fort, no havia agafat l’aerosol per l’asma, perquè? No hi havia pensat. No s’havia imaginat que hauria de córrer tant.
Un cop passat el parc, va encaminar carrer avall, ja quedava poc. De lluny veia els dic, però no hi havia absolutament ningú. La pluja desestimava qualsevol passeig pel port.
Va arribar on creia havien quedat, estava cansada, una mica confosa, la pluja queia sense treva; sentia que ni de la dutxa en sortia tant molla. No tenia fred, l’adrenalina la tenia a mil. Finalment estava aturada, amb la mirada perduda a la llunyania per anar buscant on era ell. Passaven els minuts i no veia res. Potser ell havia estat més astut i havia desestimat la cita, pensant que amb aquella pluja, ella no assistiria. No s’ho podia creure. Sempre havien dit que passés el què passés, es veurien, només la vida podia evitar que es veiessin. Era només pluja, i només mullava, no hi havia pas un bombardeig, ni un huracà, ni l’holocaust. Ell havia de venir. N’estava segura. A no sé que li hagués passat alguna cosa. De cop i volta, va començar a tremolar, tremolava molt. Tenia fred, es sentia mullada, ara si, ara, quan la possibilitat de que a ell li hagués passat alguna cosa; tenia tot el fred del món.
Cansada d’esperar, es va asseure a la vorera, amb les cames penjant, mirant el mar, els llots amarrats, la tempesta, la foscor, la soledat. La pena no la deixava sentir més enllà, les llàgrimes es fonien amb la pròpia pluja, el seu cos fred restava immòbil. Escoltava com l’aigua queia insistent, i els sons es confonien, quan de sobte va sentir alguna cosa estranya, es va girar, era ell, venia cap a ella corrents, la cridava fort, tant fort, que talment semblava que les gotes d’aigua es retiressin, es trenquessin en mil bocins, la veu ressonava com un tro i espantava la pròpia tempesta. Ella s’aixecà, i caminà cap a ell, sense esma, sentia que l’havia perdut i ara retornava. Ell ja a prop, aguantant un gran paraigües, la cercà amb un sol braç, i la rodejà amb el seu cos, li parlà a cau d’orella: ho sento Mirna, ho sento, de veritat que ho sento; dolça meva, no he pogut venir abans, sabia que hi series, que ni la pluja et podia tirar enrere, Mirna parla'm.... pobreta.... estàs xopa, estàs freda, tremoles... I mentre l’àngel li parlava, ella escoltava, quieta. Estava amb ell, què importava la resta; el retard, la pluja, el fred.... res. Allà estaven, drets, abraçats. Ella tenia el cap cot dins el pit d’ell, ell amb la mà que li quedava lliure li agafà la barbeta i li aixecà el rostre cap als seus ulls. La mirada era intensa, lluminosa, i ell li cercà els llavis amb els propis llavis, sense tancar els ulls; i ella buscava veure la mirada d’aquell petó, que ni el temps ni la distància oblidava. Altre cop els llavis molsuts d’ell a la seva boca. Altre vegada les mirades basant-se. Un cop més la vida valia la pena. L’àngel sempre apareixia quan ella li mancava la vida, l’alè de lluita: sempre restava allà, i el mur desapareixeria una temporada, i podria continuar fent el camí, la vida, cuidant dels seus, estimant i somrient.
L’àngel la nodria, per poder ser font d’esperança per tots aquells que depenien d’ella; però ella tenia un límit, i quan aquest arribava, necessitava cercar altre vegada l’abraçada forta, la besada intensa, el cos i el rostre de qui més la cuidava: el seu àngel.
M’has besat amb la mirada
I sense tancar els ulls,
He vist els teus llavis cercant-me
Volia saber com es besa amb la mirada
Petons tendres que omplen la pell
On la memòria oblida
Senzilla bellesa
Que es viu per ser recordada.
Al mirar-te, somiava,
En aquest dia que arriba
I el plaer és plaer
Sense altre esforç
Sense temors ni somnis.
M’agrada mirar-te al ulls
al besar-te.
