dilluns, 13 de gener de 2014

Micro relat "Gotes"

Besar-te entre gotes humides que els teus dits acaricien al passar pel meu sexe inhibit, aterrit per les incerteses del plaer.

Un plaer latent dins un cos pres. En ser alliberat, compto els dies que falten per sentir-me, de nou, excitada, sense records amagats.

I poc a poc, el camí s’eixampla i les pedres son un mur que queda enrere.

I em sento cridar contenta, feliç, al desitjar:

ser teva.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Mal son de bon despertar

ELLA
Quan la llengua va començar a resseguir el seu cos nu, ella ja s’havia adormit.
Aleshores va veure’l a ell, lluny, caminant amb dificultat per assolir el cim, ella en veure que no podia atrapar-lo, decidí esperar el seu retorn. Feia fred, nevava amb ganes i començava a acumular-se en el camí, el sol estava pres entre els núvols, i el ressol l’adoloria els ulls. Tampoc era molt bona idea quedar-se allí quieta, però necessitava tant veure’l, feia tants anys que esperava retrobar-lo, una abraçada, alguna cosa que fes reviure aquells anys que havien viscut junts.
Després d’una bona estona, va començar a tenir molt fred els peus, havia de fer alguna cosa, no podia quedar-se quieta esperant-lo. Potser el millor fora intentar fer el cim, i així en algun moment acabaria trobant-se amb ell.
Va començar a caminar. Els peus li feien mal, les puntes dels dits de la mà se li adormien, l’aire fred que li entrava per el nas li produïda dolor al cap, però ella continuava caminant, perseverant, esforçant-se a cada pas.
Al cap d’una hora, la pujada era molt forta, sentia estar a prop del cim. Caminava fent pauses constants, necessitava agafar aire, les cames li pesaven, el cos desprenia calor, però es barrejava amb el fred que entrava de fora. Va parar un instant en una roca, necessitava veure una mica d’aigua, tenia la boca molt seca, els llavis li feien mal, va fer un parell de glopets, va tancar la cantimplora amb dificultat, i va posar-se la motxilla de nou a l’esquena. Havia de continuar pujant, havia d’arribar fins a on fos ell. Amb una mica de sort se’l trobaria baixant i no caldria continuar. El Cim havia perdut el seu sentit, per a ella, només hi havia un objectiu: ell, el Jaume.

Arribat un punt, va mirar cap a dalt el cim i li semblà veure la creu que el culminava. Devia estar allí a dalt. Descansant de la pujada. Segur que estava allà. En comptes d’esperar-se, va continuar caminant, insistent, sense parar, perdent l’alè fins assolir-lo. Arribat allí, la decepció es va fer molt gran. No hi havia ningú, no es veia res, cap vista, cap indici de rastre. Estava sola. Sola a 3.100 metres. Sola. On era el Jaume? Va asseure de cop a terra. No tenia forces. No es sentia amb cor de baixar, el dia s’estava posant més dolent i ella sabia, del cert, que allà podia quedar-s’hi per la resta de la vida, que no seria gaire, i per l’inici del son etern. Li era igual. Res l’esperava a baix. Les il·lusions havien mort amb el pas del temps. La família no era suficient, no tenia fills, no tenia a ningú que li tragués aquell sentiment de buidor. I, un que podia ser-hi, en Jaume, no el trobava. El temps passava i les forces minvaven, ja no tenia esma per continuar buscant-lo. A més, qui li assegurava que ell la desitjava amb la mateixa força que ella?

ELL
Ell la desitjava tot el dia, recordava quan la seva llengua passejava damunt el seu cos nu mentre ella dormia, recordava com obria suaument els ulls i en veure’l somreia i l’abraçava.
Ara, dalt el cim només pensava en ella. Feia molt fred, el temps empitjorava, però ell es sentia fort, pensava en fer la cima del costat, necessitava cremar més energia, l’absència d’ella era insuportable. La seva ànima es debilitava i només tenia sentit esgotar el cos, i així deixar de patir i de desitjar-la amb aquella ànsia que l’asfixiava.

Va decidir continuar el camí que pujava a l’altre cim, no volia tornar a baix, encara no. Va començar a caminar amb certa pressa, el temps guanyava passos i ell, sentia perdre’ls.
Va baixar un bon tros per la vessant i després va tornar a enfilar amunt, va girar-se enrere, i va veure el cim que acabava de fer. Va girar cua, però aleshores s’adonà que havia vist alguna cosa que es movia. Va girar-se de nou per mirar la creu, i si, alguna cosa es veia, una petita taca vermella, potser era alguna bandera que es movia pel vent. En observar bé, va veure que era una persona que havia arribat el cim. Estava quieta, es movia poc, semblava que s’hagués assegut. Va pensar que deuria ser un excursionista solitari com ell. Va continuar caminant per enfilar cap el nou Cim. Caminava una mica contra vent, estava cansat, li faltava una mica l’alè, l’aire fred entrava massa ràpid i li feia mal. No volia pensar en res més que caminar i caminar, fins caure exhaust. Alguna cosa el distreia, la silueta vermella que havia vist, es tornà a girar per mirar de nou. Continuava allà, o això li semblava. No ho entenia, amb aquell temps no es podia estar molta estona quiet, aquella persona havia de moures, era perillós estar quiet. Però segur que era una persona experta, ningú sense coneixements de muntanya pujaria en aquelles condicions i tot sol. Va deixar enrere el cim i continuà el seu.

Estava a punt d’arribar, i parà a veure una mica d’aigua, va fer un bon glop, i va observar l’entorn. Ja no veia la cima que havia deixat enrere. Va continuar fins arribar a dalt, i en arribà, s’adonà que el cos continuava amb ella, continuava desitjant-la, i l’ànima cada vegada estava més buida, més desolada per no saber trobar-la.

El temps era molt dolent, va decidir baixar pel dret, i no tornar enrere. Va començar el descens, però de sobte, es va parar, la silueta que havia deixat enrere l’inquietava. I si necessitava ajuda? Va pensar en tornar enrere i arribar fins el punt on pogués veure la cima per saber si encara hi havia aquella persona vestida de vermell.
Va caminar amb pressa, es sentia inquiet. Anava seguint les seves pròpies passes, una a una, cansat, feia camí mirant al front, esperant aparegués de nou la cima. El temps havia empitjorat i era més difícil poder veure-la des de tant lluny, però preferia assegurar-se que la persona ja no hi era, si feia falta, havia pensat, arribaria fins el mateix cim. Aquesta havia estat sempre la seva naturalesa generosa, servicial, tendre. En Jaume era bo, era una persona que donava la seva vida pels altes i només pensar que podia haver desatés un muntanyenc amb problemes podia fer-lo embogir.

Després de caminar una bona estona va començar a veure el Cim, s’acostava ràpid, estava més a prop de quan l’havia vist anteriorment. Per fi va veure’l amb claredat. Hi havia la mateixa silueta vermella ajaguda, quieta, immòbil. Se’n va adonar que passava alguna cosa. Va començar a córrer, estava esgotat, però aquella persona deuria portar ja una hora allí a dalt, quieta, el fred era fort, el vent esquinçava el rostre, aquella persona no podia estar bé, qualsevol sabia que havia de tornar cap a baix, el fred podia matar en aquell indret, i el temps no feia més que empitjorar.

Ja estava arribant a dalt, veia en claredat la persona, estava estirada a terra, immòbil. Quan finalment va ser al seu costat, se la va mirar i el cor que estava molt accelerat li va començar a fer mal, un mal insuportable. Era ella. Era l’Anna. Ajaguda a terra, inconscient. La va començar a tocar, a sacsejar suaument, posar-li les mans a la cara, la tenia gelada, no responia, la va agafar i la va abraçar amb totes les seves forces, li anava dient el seu nom a cau d’orella, Anna, Anna, si us plau Anna, desperta, aixeca’t, Anna ja soc aquí, sóc el Jaume, si us plau Anna, no pots quedar-te aquí

Suplicava i suplicava, el cor li feia tant mal que li estava privant de pensar en claredat. L’Anna respirava. Però estava sense forces. La va besar als llavis, amb tota la seva tendresa, no apartava la seva cara d’ella.
La desesperació que sentia l’aterria.

L’Anna, en sentir la llengua d’ell recórrer els seus pits, acostant-se a la seva boca, als seus llavis humits, es despertà i el veié a ell, el seu costat, càlid, somrient, besant-la sense fre.
Que feliç era sabent que ell sempre hi seria, que mai la deixaria sola, les pors s’escapaven en aquells instants. Arropada, calenta, abraçada pel que més estimava: el Jaume.
El mal son que l’havia atrapat aquella nit queia una vegada més en braços d’ell. Molts anys havien hagut de passar per despertar-se i que ell i fos.

divendres, 12 de juliol de 2013

Amor incondicional


Porto tot el dia cercant-te. He caminat per tota la ciutat, necessitava que m’abracessis, que acariciessis les meves galtes, que els llavis busquessin la necessitat d’humir-se, voler despullar-me sense manies, i que poc a poc escalfis el meu cos, sense aturar-te, i sentir que el fred d’aquest hivern queda enrere i amb ell, el dolor d’haver-me abandonat en voler atrapar-te, aquell dia de febrer a dalt el pic.
Però sembla que el meu cos continuarà gèlid, arriba el capvespre, i sento, que un dia més, nedaré en la meva solitud freda, immersa en els meus pensaments nostàlgics, de quan un dia, en aquesta darrera primavera, vas acaronar-me.
M’adormo pensant amb la teva besada càlida resseguint el meu cos, vora el mar o dalt la muntanya. Però sense tu, com vols que camini sense tu? No em queda esme per continuar lluitant cada dia. Acluco els ulls pensant en si demà, en algun instant, podré sentir-te.
Em ric de la meva pròpia innocència en parlar-te, com si tu poguessis sentir-me, escoltar els meus precs com si fossis un Déu, potser ets massa lluny, potser tinc somnis de grandesa, potser un dia vaig pensar que tenir-te, seria com tenir la lluna en un cova.
No desisteixo, no ho faré mai. Perquè sé que no ets capaç d’abandonar-me, de deixar-me sense tot el que m’aportes, i tot el que jo necessito de tu. Sense tu, no hi ha vida.
Si us plau, Sol, demà vine’m a veure.


dimecres, 26 de juny de 2013

L'eterna por



Em crides l’atenció en la profunditat dels meus pensaments, de la imaginació que no s’atura. Però jo si. M’aturo, et busco a cada racó de la plaça, el teu rostre se’m confon entre cares desconegudes, la teva, sense ser-ho, tampoc la conec del cert, però crec ser capaç de trobar-te.

Els pensaments volen, no sé què vull, què m’incita a tenir-te, què m’atrau … les persones, els somnis, els desitjos ocults, els misteris, la transgressió, l’oblit, el saber que encara puc trobar alguna cosa diferent que em faci sentir viva.

De sobte, entre la multitud que passeja per la plaça, sento la por. Tinc por. Altra vegada. M’allunyo.

El dolor retorna incessant dins el meu cos, em mareja, el sento com si fos real. Caic a terra, m’aixeco una mica, m’arrepenjo a la paret, em quedo quieta amb les cames arraulides, els genolls tocant el pit. Sento pànic. No vull que em coneguis.

No vull que vegis aquest rostre meu ferit, l’ànima escaldada, les senyals que encara sagnen en la pell esquinçada. Fuig!! No vull a ningú a prop meu. Vull continuar estant sola.

Em desperto. La por, la maleïda por, la vergonya, el dolor… masses anys sota el seu domini. No puc viure així.

De sobte, una mà s’ofereix perquè l’agafi i m’aixequi. Li miro els ulls. Potser si que ets tu. Potser si. Tremolosa, l’accepto. Sense dir-nos res, m’acompanyes, em fas seure a la cadira d’un bar, demanes dos cerveses. Les prenem tranquils, sense dir res. Em mires tímidament la cara, les llàgrimes brutes que em cauen lentament, les mans blanques, fredes. Passa el temps. Estem sols. El bar ja tanca. Entres a pagar.

Fujo.

no puc guanyar-te, ni a tu ni a la por, ets aquí, recordant-me alguna cosa que no sé ni què és.
Venç l’instint animal que ens protegeix, però a mi m’afebleix cada dia una mica més.

dijous, 6 de juny de 2013

Volar

Intento córrer per un camí ple de neu, és molt fosc, només la llum de la lluna m'indica el sender. És tard, fujo de tot, busco estar sola, vull estar sola.
Estic cansada, paro, observo el meu voltant, veig una casa vella, m'hi arribo, la porta és oberta, no dubto en entrar-hi, estic xopa, i em manca l'alè.
La casa no sembla hi visqui ningú, no obstant la trobo càlida, potser pel contrast del fred del bosc. Em passejo per la casa, és acollidora, no sembla abandonada, només poc habitada.

Hi ha una habitació al pis de dalt que em crida l'atenció, sembla que hi hagi llum, pujo per les escales, poc a poc, evitant fer soroll, potser per no despertar les parets, potser per por de trobar-me algú, o senzillament, al ser de nit vaig més en compte, els sorolls es multipliquen en el silencis.

Arribo a dalt, entro a l'estància, la llum prové de la finestra, els porticons són oberts, m'acosto a veure les vistes, una gran lluna davant meu il·lumina les copes blanques dels arbres. Em sento mullada i em trec les sabates, els pantalons, l'anorac i em deixo amb les calcetes posades i la samarreta tèrmica. Tinc fred, busco una manta damunt el llit que hi ha a l'habitació, i quan faig el gest per tapar-me et veig. El cor s'accelera. Ets tu. No dius res, m'ajudes a posar la manta sobre les meves espatlles, em tapes i m'abraces fort per donar-me un cop d'escalfor. Ens quedem així una estona.

M'acompanyes fins el llit i em deixes asseguda al llindar. Et miro, no puc deixar de mirar-te. D'on has sortit? No t'he sentit arribar, on erets? No ens parlem, marxes i tornes amb una tassa calenta i me l'ha poses entre les mans. M'escalfo.

T'asseus al balancí que hi ha, agafes un bloc i un llapis de la taula i et poses a dibuixar. El silenci és la única companyia, trencat pel teu respirar, et sento. Estem junts, una nit de lluna plena, rodejats pel fred i la neu, en una casa vella, tu i jo, callats, mirant-nos.

No sé quan temps ha passat, tinc sensació d'haver dormit desperta. T'aixeques i t'asseus al meu costat, m'ensenyes el dibuix. És un ocell, un ocell preciós, fet a llapis, amb unes ales grans, obertes, sembla que li hagis posat color, però és tot en gris. M'agrada molt, et miro els ulls, et somric, abaixes la mirada i m'indiques amb el dit la nota que hi ha el peu de pàgina, llegeixo :"sempre has tingut ales, però ara ja les saps obrir. Vola"
Vola dic amb veu alta. Vola. Això he vingut. He fugit de mi, per volar i trobar-me altre vegada. Ho saps. He de deixar de fugir. Ara, potser, reconeixent-me podré emprendre el vol.
Gires la pàgina, i les lletres que hi llegeixo diuen: "només et falta saber a on vols volar"

Em desperto.

Saber
per fugir
altre vegada
de ma vida.

Els silencis
són
la única font
per poder sentir-te.

dimecres, 29 de maig de 2013

El terror de les nits

L’únic que he vist era la teva ombra, em seguia, persistent, ràpida, i al girar-me per torbar-te, només l’ombra, negre, perfilada, omnipresent.

Espantada m'he aturat, però tu continuaves seguint-me, tu no, l'ombra, aquesta fosca silueta que es dibuixava al terra, que jo sabia que era teva.

M’he passat la nit caminant i desitjant-te, però fugint de tu. No, de tu no, de la teva ombra. Em feia por, i esperava que en algun moment tornessis a ser tu, de carn i ossos i somriures encantadors, i mirades tendres. Perquè vull una ombra fosca? Una ombra que tenyeix el terra per on passa? que em segueix i s’amaga al cercar-la? No res. Per res la vull. Sé que l’ombra m’embruta. Ho sé, tampoc sé perquè.

He arribat a casa. Estava molt cansada, m’he passat la nit corrents, seguida per una ombra sense cos, m’he estirat al llit sense treure’m ni la gavardina ni les sabates, els ulls tancats i la respiració apesarada que em delatava l’ànsia de no trobar-te. I, quan em sereno, obro els ulls, Oh!!! Horror, la teva ombra projectada el sostre, si us plau, deixa’m descansar, crido, esberlo paraules a l’aire, xisclo de pànic, no sé ni perquè, però sé que la teva ombra no és bona. Mentre crido desesperada, sento el timbre de la porta, algú m’ha sentit. No m’aixeco, penso que ja es cansaran, que pensaran que no hi ha ningú a casa. Insisteix el timbre; sona ring, ring, ring… PROU!! M’aixeco i obro la porta d’una revolada: ets tu, la teva presència, de carn i ossos, el somriure encantador. Ets tu. M’agafes pel coll, m’ofegues. I mentre agafo l’últim sospir, miro el sostre de l’habitació, no hi ha cap ombra.

Em desperto

Estic sola, suada, la boca seca, el cor accelerat. Miro el sostre. Res. Tot és fosc. Miro el rellotge, són les 3:45, la mateixa hora, quasi sempre apareixes a la mateixa hora. Sempre tornes, sembla que tinguis una entrada VIP als meus somnis.

Tan de bo et caduqui algun dia.

dilluns, 6 de maig de 2013

Les mans

Em desperto de matinada, al sentir una melodia, m’arriba de lluny, feble, però és tan suau i bonica, que la inconsciència la vol fer conscient. I, de sobte, m’ha despertat.

He tancat els ulls altre vegada, m’he concentrat per escoltar la música, quasi no la sentia, però la necessitat d’escoltar-la m’angoixava, no sabia el perquè. M’he concentrat en veure de prop les mans que es movien per sobre les tecles, al saber-ne les notes, és com si hagués pujat el volum i he començat a reconèixer la música que estava sonant. Però no qui estava darrera d'aquelles notes.

No apartava la imaginació de les mans tocant el piano, si ho feia, desapareixia tot, el so, les mans. Poc a poc, he anat observant les mans, i m’he adonat que eren unes mans desconegudes, aquestes no les havia vist mai. M'he posat nerviosa, perquè era cega de rostres, però no de mans. En veure unes mans podia veure el rostre que les ostentava, però si no reconeixa les mans, no podia saber qui era; i, al sentir tan de prop que elles eren les responsables del meu despertar, he dubtat del que estava passant. He començat a angoixar-me, i per relaxar-me, he imaginat unes mans conegudes, unes de fortes, marcades per la duresa de la vida viscuda, unes mans aspres, que en el record em queda quan m’acariciaven aquells dies tristos, unes mans que si teninen rostre, i un cos alt, fort, que sempre em feia sentir protegida.
però quan ja les estava imaginant i observant, la música ha deixat de sonar.

Res. Silenci.

M’he sentit molt sola, i he començat a ofegar-me, em faltava aire, i m’he despertat altre vegada. I, aleshores, m’he trobat al costat d’un home, no li veia la cara perquè no li reconeixia les mans. M’he arraulit en mi mateixa, espantada. Ell, en veure’m, s’ha apartat amb delicadesa i ha començat a tocar la guitarra. El so si el reconeixia, però no qui estava al meu costat. M’he tornat a estirar dins el llit, per alguna raó no m’espantava, ans el contrari, em sentia protegida per tornar-me a adormir, i m'he concentrat per mirar les mans al pas de la música que sonava. Eren unes mans boniques, semblava que estiguessin brassolant-me.

A les 3:45 m’he despertat, era al món, al real, al llit.

Havia somiat que somiava i en el somni em despertava i continuava sent somni. Em sentia confosa. He intentat entendre el què realment passava dins aquell somni de les mans i els rostres i les músiques. Tot era molt estrany.

Al reflexionar en aquest somni, m’ha fet pensar en les mans que m’agraden, les mans que m’estimen, les que es presenten quan no estic bé, aquella que m’allarga els dits per tocar-me, senzilla, tendra.

Pensant així, he recordat que havia vist un video, d’unes mans que tocaven un piano, sé qui el tocava, però jo no el conec. També he recordat unes mans que m’estimo, però no toquen la guitarra; després n’he recordat unes que m’han ajudat a mirar el cel, i si toquen la guitarra. També he recordat unes mans que conec i toquen el piano i odio especialment.

Tantes són les mans, tants els seus significats, que m’he tornat a dormir, pensant en totes elles. Algunes m’abracen, altres ..... més val no recordar-les.

I, al final, ja de bon matí, he desviat els mals pensaments en aquelles mans que m’acariciaven, i al sentir-les, he trobat el haiku dins meu que les venerava.

De nit teves mans
Lliuren camins arquejats
Crits muts cercant-te.