Amor incondicional

Porto tot el dia cercant-te. He caminat per tota la ciutat, necessitava que m’abracessis, que acariciessis les meves galtes, que els llavis busquessin la necessitat d’humir-se, voler despullar-me sense manies, i que poc a poc escalfis el meu cos, sense aturar-te, i sentir que el fred d’aquest hivern queda enrere i amb ell, el dolor d’haver-me abandonat en voler atrapar-te, aquell dia de febrer a dalt el pic.
Però sembla que el meu cos continuarà gèlid, arriba el capvespre, i sento, que un dia més, nedaré en la meva solitud freda, immersa en els meus pensaments nostàlgics, de quan un dia, en aquesta darrera primavera, vas acaronar-me.
M’adormo pensant amb la teva besada càlida resseguint el meu cos, vora el mar o dalt la muntanya. Però sense tu, com vols que camini sense tu? No em queda esme per continuar lluitant cada dia. Acluco els ulls pensant en si demà, en algun instant, podré sentir-te.
Em ric de la meva pròpia innocència en parlar-te, com si tu poguessis sentir-me, escoltar els meus precs com si fossis un Déu, potser ets massa lluny, potser tinc somnis de grandesa, potser un dia vaig pensar que tenir-te, seria com tenir la lluna en un cova.
No desisteixo, no ho faré mai. Perquè sé que no ets capaç d’abandonar-me, de deixar-me sense tot el que m’aportes, i tot el que jo necessito de tu. Sense tu, no hi ha vida.
Si us plau, Sol, demà vine’m a veure.

L'eterna por

Em crides l’atenció en la profunditat dels meus pensaments, de la imaginació que no s’atura. Però jo si. M’aturo, et busco a cada racó de la plaça, el teu rostre se’m confon entre cares desconegudes, la teva, sense ser-ho, tampoc la conec del cert, però crec ser capaç de trobar-te.

Els pensaments volen, no sé què vull, què m’incita a tenir-te, què m’atrau … les persones, els somnis, els desitjos ocults, els misteris, la transgressió, l’oblit, el saber que encara puc trobar alguna cosa diferent que em faci sentir viva.

De sobte, entre la multitud que passeja per la plaça, sento la por. Tinc por. Altra vegada. M’allunyo.

El dolor retorna incessant dins el meu cos, em mareja, el sento com si fos real. Caic a terra, m’aixeco una mica, m’arrepenjo a la paret, em quedo quieta amb les cames arraulides, els genolls tocant el pit. Sento pànic. No vull que em coneguis.

No vull que vegis aquest rostre meu ferit, l’ànima escaldada, les senyals que encara sagnen en la pell esquinçada. Fuig!! No vull a ningú a prop meu. Vull continuar estant sola.

Em desperto. La por, la maleïda por, la vergonya, el dolor… masses anys sota el seu domini. No puc viure així.

De sobte, una mà s’ofereix perquè l’agafi i m’aixequi. Li miro els ulls. Potser si que ets tu. Potser si. Tremolosa, l’accepto. Sense dir-nos res, m’acompanyes, em fas seure a la cadira d’un bar, demanes dos cerveses. Les prenem tranquils, sense dir res. Em mires tímidament la cara, les llàgrimes brutes que em cauen lentament, les mans blanques, fredes. Passa el temps. Estem sols. El bar ja tanca. Entres a pagar.

Fujo.

no puc guanyar-te, ni a tu ni a la por, ets aquí, recordant-me alguna cosa que no sé ni què és.

Venç l’instint animal que ens protegeix, però a mi m’afebleix cada dia una mica més.

Volar

Intento córrer per un camí ple de neu, és molt fosc, només la llum de la lluna m'indica el sender. És tard, fujo de tot, busco estar sola, vull estar sola.

Estic cansada, paro, observo el meu voltant, veig una casa vella, m'hi arribo, la porta és oberta, no dubto en entrar-hi, estic xopa, i em manca l'alè.

La casa no sembla hi visqui ningú, no obstant la trobo càlida, potser pel contrast del fred del bosc. Em passejo per la casa, és acollidora, no sembla abandonada, només poc habitada.

Hi ha una habitació al pis de dalt que em crida l'atenció, sembla que hi hagi llum, pujo per les escales, poc a poc, evitant fer soroll, potser per no despertar les parets, potser per por de trobar-me algú, o senzillament, al ser de nit vaig més en compte, els sorolls es multipliquen en el silencis.

Arribo a dalt, entro a l'estància, la llum prové de la finestra, els porticons són oberts, m'acosto a veure les vistes, una gran lluna davant meu il·lumina les copes blanques dels arbres. Em sento mullada i em trec les sabates, els pantalons, l'anorac i em deixo amb les calcetes posades i la samarreta tèrmica. Tinc fred, busco una manta damunt el llit que hi ha a l'habitació, i quan faig el gest per tapar-me et veig. El cor s'accelera. Ets tu. No dius res, m'ajudes a posar la manta sobre les meves espatlles, em tapes i m'abraces fort per donar-me un cop d'escalfor. Ens quedem així una estona.

M'acompanyes fins el llit i em deixes asseguda al llindar. Et miro, no puc deixar de mirar-te. D'on has sortit? No t'he sentit arribar, on erets? No ens parlem, marxes i tornes amb una tassa calenta i me l'ha poses entre les mans. M'escalfo.

T'asseus al balancí que hi ha, agafes un bloc i un llapis de la taula i et poses a dibuixar. El silenci és la única companyia, trencat pel teu respirar, et sento. Estem junts, una nit de lluna plena, rodejats pel fred i la neu, en una casa vella, tu i jo, callats, mirant-nos.

No sé quan temps ha passat, tinc sensació d'haver dormit desperta. T'aixeques i t'asseus al meu costat, m'ensenyes el dibuix. És un ocell, un ocell preciós, fet a llapis, amb unes ales grans, obertes, sembla que li hagis posat color, però és tot en gris. M'agrada molt, et miro els ulls, et somric, abaixes la mirada i m'indiques amb el dit la nota que hi ha el peu de pàgina, llegeixo :"sempre has tingut ales, però ara ja les saps obrir. Vola"

Vola dic amb veu alta. Vola. Això he vingut. He fugit de mi, per volar i trobar-me altre vegada. Ho saps. He de deixar de fugir. Ara, potser, reconeixent-me podré emprendre el vol.

Gires la pàgina, i les lletres que hi llegeixo diuen: "només et falta saber a on vols volar"

Em desperto.

Saber

per fugir

altre vegada

de ma vida.

Els silencis

són

la única font

per poder sentir-te.

El terror de les nits

L’únic que he vist era la teva ombra, em seguia, persistent, ràpida, i al girar-me per torbar-te, només l’ombra, negre, perfilada, omnipresent.

Espantada m'he aturat, però tu continuaves seguint-me, tu no, l'ombra, aquesta fosca silueta que es dibuixava al terra, que jo sabia que era teva.

M’he passat la nit caminant i desitjant-te, però fugint de tu. No, de tu no, de la teva ombra. Em feia por, i esperava que en algun moment tornessis a ser tu, de carn i ossos i somriures encantadors, i mirades tendres. Perquè vull una ombra fosca? Una ombra que tenyeix el terra per on passa? que em segueix i s’amaga al cercar-la? No res. Per res la vull. Sé que l’ombra m’embruta. Ho sé, tampoc sé perquè.

He arribat a casa. Estava molt cansada, m’he passat la nit corrents, seguida per una ombra sense cos, m’he estirat al llit sense treure’m ni la gavardina ni les sabates, els ulls tancats i la respiració apesarada que em delatava l’ànsia de no trobar-te. I, quan em sereno, obro els ulls, Oh!!! Horror, la teva ombra projectada el sostre, si us plau, deixa’m descansar, crido, esberlo paraules a l’aire, xisclo de pànic, no sé ni perquè, però sé que la teva ombra no és bona. Mentre crido desesperada, sento el timbre de la porta, algú m’ha sentit. No m’aixeco, penso que ja es cansaran, que pensaran que no hi ha ningú a casa. Insisteix el timbre; sona ring, ring, ring… PROU!! M’aixeco i obro la porta d’una revolada: ets tu, la teva presència, de carn i ossos, el somriure encantador. Ets tu. M’agafes pel coll, m’ofegues. I mentre agafo l’últim sospir, miro el sostre de l’habitació, no hi ha cap ombra.

Em desperto

Estic sola, suada, la boca seca, el cor accelerat. Miro el sostre. Res. Tot és fosc. Miro el rellotge, són les 3:45, la mateixa hora, quasi sempre apareixes a la mateixa hora. Sempre tornes, sembla que tinguis una entrada VIP als meus somnis.

Tan de bo et caduqui algun dia.

Les mans

Em desperto de matinada, al sentir una melodia, m’arriba de lluny, feble, però és tan suau i bonica, que la inconsciència la vol fer conscient. I, de sobte, m’ha despertat.

He tancat els ulls altre vegada, m’he concentrat per escoltar la música, quasi no la sentia, però la necessitat d’escoltar-la m’angoixava, no sabia el perquè. M’he concentrat en veure de prop les mans que es movien per sobre les tecles, al saber-ne les notes, és com si hagués pujat el volum i he començat a reconèixer la música que estava sonant. Però no qui estava darrera d'aquelles notes.

No apartava la imaginació de les mans tocant el piano, si ho feia, desapareixia tot, el so, les mans. Poc a poc, he anat observant les mans, i m’he adonat que eren unes mans desconegudes, aquestes no les havia vist mai. M'he posat nerviosa, perquè era cega de rostres, però no de mans. En veure unes mans podia veure el rostre que les ostentava, però si no reconeixa les mans, no podia saber qui era; i, al sentir tan de prop que elles eren les responsables del meu despertar, he dubtat del que estava passant. He començat a angoixar-me, i per relaxar-me, he imaginat unes mans conegudes, unes de fortes, marcades per la duresa de la vida viscuda, unes mans aspres, que en el record em queda quan m’acariciaven aquells dies tristos, unes mans que si teninen rostre, i un cos alt, fort, que sempre em feia sentir protegida.

però quan ja les estava imaginant i observant, la música ha deixat de sonar.

Res. Silenci.

M’he sentit molt sola, i he començat a ofegar-me, em faltava aire, i m’he despertat altre vegada. I, aleshores, m’he trobat al costat d’un home, no li veia la cara perquè no li reconeixia les mans. M’he arraulit en mi mateixa, espantada. Ell, en veure’m, s’ha apartat amb delicadesa i ha començat a tocar la guitarra. El so si el reconeixia, però no qui estava al meu costat. M’he tornat a estirar dins el llit, per alguna raó no m’espantava, ans el contrari, em sentia protegida per tornar-me a adormir, i m'he concentrat per mirar les mans al pas de la música que sonava. Eren unes mans boniques, semblava que estiguessin brassolant-me.

A les 3:45 m’he despertat, era al món, al real, al llit.

Havia somiat que somiava i en el somni em despertava i continuava sent somni. Em sentia confosa. He intentat entendre el què realment passava dins aquell somni de les mans i els rostres i les músiques. Tot era molt estrany.

Al reflexionar en aquest somni, m’ha fet pensar en les mans que m’agraden, les mans que m’estimen, les que es presenten quan no estic bé, aquella que m’allarga els dits per tocar-me, senzilla, tendra.

Pensant així, he recordat que havia vist un video, d’unes mans que tocaven un piano, sé qui el tocava, però jo no el conec. També he recordat unes mans que m’estimo, però no toquen la guitarra; després n’he recordat unes que m’han ajudat a mirar el cel, i si toquen la guitarra. També he recordat unes mans que conec i toquen el piano i odio especialment.

Tantes són les mans, tants els seus significats, que m’he tornat a dormir, pensant en totes elles. Algunes m’abracen, altres ..... més val no recordar-les.

I, al final, ja de bon matí, he desviat els mals pensaments en aquelles mans que m’acariciaven, i al sentir-les, he trobat el haiku dins meu que les venerava.

De nit teves mans

Lliuren camins arquejats

Crits muts cercant-te.

Agosarada

Les teves mans brunes, amples, fortes, cerquen amb els dits molsuts la meva pell blanca; passeig lent que acaricia, cercant la meva mirada; en una pell oblidada. 

El temps espera, sense pressa, els meus sentits s’adormen al no sentir-te.

Al cloure els ulls, una fredor m’estreny, el cor accelerat no cessa de repetir, constant batec, cada vegada més apressat. Busques cada racó del meu cos per on passejar els teus llavis carnosos,  suau, amb un lleuger pessigolleig:

m’estremeixo.

Tombats sense roba, presos per la pròpia escalfor, enllaçats per la timidesa dels anys que passen, tu i jo, ens cerquem amb tocs suaus la pell, les boques, els dits; petites llepades que ens refreden, petites humitats que s’exhibeixen per l’entrecuix, petites gotes que vessen del sexe que ens crida.

En tantes abraçades, carícies i besades, oblidem qui som i cap on caminem; no sentim passats ni angoixes futures. Estem junts, estimant-nos els cossos, apreciant el temps en el rostre cansat, que ara, ens enlluerna.

Cerco la teva mà agosarada per anar més enllà dels meus pits, condueixo els teus dits, recollint les humitats que em provoca estar al teu costat, tu et deixes portar, per cercar el sexe, mentre agafes amb els llavis els mugrons, mentre em beses sense pausa:

em prens amb passió.

Jo busco sentir com arquejo, amb la mirada als teus ulls, l’instant que penetres el meu cos encès:

i el plaer m’empeny enrere.

Em desperto, sóc feliç, ets el meu costat.

L'àngel de la Mirna

Corria sota la pluja, xopa, la samarreta se li enganxava als pits, el jersei estava tant mullat que se li estireganyava de les puntes. Vestia tota negre. Portava uns botins amb cordons, el taló no era molt alt, però de tant que corria anava patint petites relliscades. Va voler fer drecera i travessar pel parc, arribaria abans al punt de trobada, un dels dics del port vell.

Estava cansada, i mentre passava pel parc va deixar de córrer, havia d'anar fent saltirons per no posar el peu al mig dels bassals, tot i que, ja li era igual si trepitjava o no els tolls d'aigua enfangats.

Era fosc, tot i ser les cinc de la tarda, la tempesta només havia començat. No havien anul·lat la cita, no hi havia marge per canviar-la ni de dia ni d’hora. Ella ho preferia així. Necessitava veure’l, havien passat els mesos, i la poció màgica que ell li brindava cada vegada tenia data de venciment. Una dosis, necessitava una dosis.

Esbufegava fort, no havia agafat l’aerosol per l’asma, perquè? No hi havia pensat. No s’havia imaginat que hauria de córrer tant.

Un cop passat el parc, va encaminar carrer avall, ja quedava poc. De lluny veia els dic, però no hi havia absolutament ningú. La pluja desestimava qualsevol passeig pel port.

Va arribar on creia havien quedat, estava cansada, una mica confosa, la pluja queia sense treva; sentia que ni de la dutxa en sortia tant molla. No tenia fred, l’adrenalina la tenia a mil. Finalment estava aturada, amb la mirada perduda a la llunyania per anar buscant on era ell. Passaven els minuts i no veia res. Potser ell havia estat més astut i havia desestimat la cita, pensant que amb aquella pluja, ella no assistiria. No s’ho podia creure. Sempre havien dit que passés el què passés, es veurien, només la vida podia evitar que es veiessin. Era només pluja, i només mullava, no hi havia pas un bombardeig, ni un huracà, ni l’holocaust. Ell havia de venir. N’estava segura. A no sé que li hagués passat alguna cosa. De cop i volta, va començar a tremolar, tremolava molt. Tenia fred, es sentia mullada, ara si, ara, quan la possibilitat de que a ell li hagués passat alguna cosa; tenia tot el fred del món.

Cansada d’esperar, es va asseure a la vorera, amb les cames penjant, mirant el mar, els llots amarrats, la tempesta, la foscor, la soledat. La pena no la deixava sentir més enllà, les llàgrimes es fonien amb la pròpia pluja, el seu cos fred restava immòbil. Escoltava com l’aigua queia insistent, i els sons es confonien, quan de sobte va sentir alguna cosa estranya, es va girar, era ell, venia cap a ella corrents, la cridava fort, tant fort, que talment semblava que les gotes d’aigua es retiressin, es trenquessin en mil bocins, la veu ressonava com un tro i espantava la pròpia tempesta. Ella s’aixecà, i caminà cap a ell, sense esma, sentia que l’havia perdut i ara retornava. Ell ja a prop, aguantant un gran paraigües, la cercà amb un sol braç, i la rodejà amb el seu cos, li parlà a cau d’orella: ho sento Mirna, ho sento, de veritat que ho sento; dolça meva, no he pogut venir abans, sabia que hi series, que ni la pluja et podia tirar enrere, Mirna parla'm.... pobreta.... estàs xopa, estàs freda, tremoles... I mentre l’àngel li parlava, ella escoltava, quieta. Estava amb ell, què importava la resta; el retard, la pluja, el fred.... res. Allà estaven, drets, abraçats. Ella tenia el cap cot dins el pit d’ell, ell amb la mà que li quedava lliure li agafà la barbeta i li aixecà el rostre cap als seus ulls. La mirada era intensa, lluminosa, i ell li cercà els llavis amb els propis llavis, sense tancar els ulls; i ella buscava veure la mirada d’aquell petó, que ni el temps ni la distància oblidava. Altre cop els llavis molsuts d’ell a la seva boca. Altre vegada les mirades basant-se. Un cop més la vida valia la pena. L’àngel sempre apareixia quan ella li mancava la vida, l’alè de lluita: sempre restava allà, i el mur desapareixeria una temporada, i podria continuar fent el camí, la vida, cuidant dels seus, estimant i somrient.

L’àngel la nodria, per poder ser font d’esperança per tots aquells que depenien d’ella; però ella tenia un límit, i quan aquest arribava, necessitava cercar altre vegada l’abraçada forta, la besada intensa, el cos i el rostre de qui més la cuidava: el seu àngel.

M’has besat amb la mirada

I sense tancar els ulls,

He vist els teus llavis cercant-me

Volia saber com es besa amb la mirada

Petons tendres que omplen la pell

On la memòria oblida

Senzilla bellesa

Que es viu per ser recordada.

Al mirar-te, somiava,

En aquest dia que arriba

I el plaer és plaer

Sense altre esforç

Sense temors ni somnis.

M’agrada mirar-te al ulls

al besar-te.